Les exposicions La Mancha más ciega, d’Ana Martínez Fernández; Totxana, de l’artista generatiu Heeey (Xavier Lozano) i Llenguatges materials, de Loana Flores, es podran visitar gratuïtament fins al setembre

Avui dimarts 14 de juliol, a les 19.00 h, s’inauguren tres noves exposicions a La Capella. La Mancha más ciega, d’Ana Martínez Fernández (Cantàbria, 1982), i Totxana, de l’artista generatiu Heeey (Xavier Lozano, Barcelona, 1987), pertanyen al programa Barcelona Producció 2026, i la tercera mostra, Llenguatges materials, de Loana Flores (Buenos Aires, 1987), s’emmarca dins el programa Concèntric, en col·laboració amb EART, Centre de mediació, educació i art contemporani.

La Mancha más ciega

En els seus projectes recents, Ana Martínez Fernández ha desplegat una recerca entorn de la qualitat expansiva de l’escultura. Les seves peces cobreixen el paviment i obstrueixen el pas; en altres casos, es construeixen arrapades al mur, embolcallant-lo, o compartimenten l’espai disposades com si es tractés de cortines. En qualitat d’escultures, operen com a suplements arquitectònics amb què l’artista assaja noves configuracions de l’espai expositiu, conscient de l’artificiositat d’aquestes modificacions i del seu caràcter escenogràfic. 

A la nau central de La Capella, La Mancha más ciega (La Manxa més cega), en col·laboració amb el programa del Passaport de Fustes d’Estructuras3000,dona continuïtat a aquesta recerca a partir d’un únic material: vinil autoadhesiu fabricat industrialment i imprès amb un patró fotogràfic que reprodueix planxes de fusta. Malgrat que habitualment aquest vinil s’empra per homogeneïtzar, protegir o embellir superfícies malmeses per l’ús i el desgast, en adoptar-lo com si es tractés d’un material de modelatge i de composició arquitectònica, l’artista incideix en la qualitat il·lusòria del material i en la fallida de l’efecte decoratiu amb què es va produir.

Així, quan accedim a La Capella, hi advertim un mur bastit que estronca la perspectiva central i divideix la nau. Impel·lits a rodejar-lo, aviat descobrim que en realitat el mur correspon a una estructura quadrangular transitable que l’artista ha projectat com si es tractés d’un interior i, alhora, una escultura habitable. En encabir un espai en un altre espai, la noció de “desajust” sembla la més adequada per descriure el joc perceptiu que guia la recerca de l’artista. És en primera instància, un desajust arquitectònic: l’estructura folrada amb vinil de fusta sembla construir-se a contrapel de la mateixa arquitectura de l’espai. Però també és un desajust material i visual. Pensem en l’encontre dels carreus de pedra que caracteritzen la fàbrica de l’antiga Capella amb la lleugeresa del vinil i el seu origen sintètic, artificial. D’una banda, la historicitat de la pedra, treballada bloc a bloc i paredada pacientment per garantir-ne la durabilitat. De l’altra, la plasticitat del vinil, que, malgrat que imita una superfície de fusta encadellada, és en realitat un material ideat per aplicar-se sense respondre a una lògica estructural sinó visual, la d’uniformitzar.

Ana Martínez Fernández (Cantabria, 1982) va estudiar Belles Arts a la Universitat del País Basc, així com Teoria de l’Art Contemporani al Goldsmiths College de la Universitat de Londres. Entre les seves exposicions anteriors destaquen: Codex Mora at new jörg, Vienna (2023); Loh te linvel, amb Victor Ruiz Colomer a etHall (2023), Barcelona; Mora un trapo a MALA, Lisboa (2023); com/post a Idealfrühstück, París (2022); Call an Call, Centro de Residencias Matadero, Madrid (2021), S12is12is12i21s12i2i2is1, a Aparador Monteleón, Madrid (2021); Tongue finishes back at the root of itself, a Pehu, Osaka (2019); Giz a Kess, a Alimentación30, Madrid (2019), i Tetracontameron, a Space in Between, Londres (2016).

Totxana

A l’espai Rampa, Totxana, de Heeey (Xavier Lozano) uneix l’habitatge i l’algoritme per parlar dels nostres cossos forçats a desplaçar-se. Atenenint-nos a la seva pràctica habitual, basada en l’art generatiu, Heeey domina l’algoritme com a matèria i pensa creativament a través seu. Treballa amb sistemes de regles, instruccions i processos computacionals que produeixen formes variables cada cop que s’executen. En aquest cas, aquesta lògica surt de la pantalla i es troba amb materials de construcció, com en altres ocasions s’ha trobat amb la pedra i, ara, amb la totxana. L’obra convida el públic a manipular l’espai i a convertir-se en l’algoritme que manipula l’escultura. 

En l’art generatiu, el codi escrit per l’artista no produeix necessàriament imatges tancades, sinó més aviat un sistema de possibilitats, un conjunt de regles que defineix com pot comportar-se una obra. 

En aquest sentit, Totxana dialoga amb la tradició de l’art conceptual i amb artistes com, per exemple, Sol LeWitt, per als quals la idea, la instrucció i el procediment podien ser tan importants com la forma material de l’obra. Però aquí la instrucció no només organitza línies sobre una paret. Organitza moviments humans, volums a l’espai. L’obra existeix perquè algú la interpreti físicament.

A partir d’aquest gest senzill, gairebé lúdic, l’escultura comença a canviar. El futur de l’obra queda repartit entre l’algoritme i el cos del visitant. Cada tirada altera la forma. Apareixen petites construccions, agrupacions, fins i tot desapareixen coses. Una ciutat provisional comença a reorganitzar-se a la sala. 

La forma inicial de l’escultura es desfà progressivament, com es desfà també la continuïtat d’una comunitat quan els seus habitants es veuen obligats a abandonar casa seva, les seves xarxes de suport i les seves rutines quotidianes. Totxana es converteix així en una ciutat que apareix i desapareix, en un paisatge forçat sotmès a regles externes que no sempre veiem, però que afecten directament els cossos que l’habiten.

Nascut a Barcelona el 1987, és un artista generatiu que crea art mitjançant codi. La seva pràctica se centra en la creació d’algoritmes generatius i determinístics que produeixen visuals singulars cada cop que s’executen. Arquitecte per l’ETSAB (2012), cerca combinar la seva pràctica digital amb escultura feta amb materials típicament utilitzats en la construcció. A més, tant en peces digitals com híbrides, la interacció amb el públic assistent i la participació d’aquest són una constant en la formalització de l’obra.

Llenguatges materials 

Al vestíbul de la Capella, l’exposició Llenguatges materials, de Loana Flores a cura de Gisela Chillida,reuneix una constel·lació de biomaterials desenvolupats a partir de residus orgànics i descarts. Iniciat el 2018, aquest arxiu material en expansió presenta un camp obert de possibilitats, matèries que conserven la memòria dels seus orígens i que, a través de processos d’experimentació, adquireixen noves formes, textures i potencialitats. 

Un projecte d’EART que s’emmarca dins el programa Concèntric i que neix d’una pregunta: què pot arribar a ser una matèria quan atenem tota la potencialitat que té? Davant les lògiques del descart i la classificació, que fixen els límits d’allò que considerem valuós, Loana Flores proposa una pràctica d’observació i escolta envers allò que encara ha d’aparèixer. 

L’exposició s’organitza com una constel·lació, una estructura que deu tant a les cartografies relacionals de Bruno Latour com a una poètica del muntatge. A la peça central de la paret principal, els biomaterials configuren un entramat d’afinitats electives: cada element adquireix significació en la seva proximitat amb els altres, i els actants s’atrauen, es contaminen, s’il·luminen mútuament. Aquest mapa —que integra fórmules, assajos, errors i variacions— converteix la classificació en un dispositiu d’observació, no en un instrument de fixació. Al costat d’aquesta estructura, una segona peça dissol les fronteres entre objecte, superfície i cos: els biomaterials es despleguen com una composició orgànica, una pintura que respira sense subjecció al suport, una materialitat que s’ofereix en la seva nuesa. 

La pregunta subjacent no interroga únicament sobre què produïm, sinó des d’on, amb quins recursos i sota quines relacions. Desenvolupar aquests processos i compartir-ne els coneixements constitueix un posicionament ètic i polític: una aposta per altres modes de producció, circulació i vinculació amb l’entorn. Aquest gest és també afectiu. Restableix vincles trencats per la lògica del consum, i reconeix dignitat al que s’ha desplaçat i a l’entramat de relacions que ho sosté. Com assenyala Yayo Herrero, reconèixer la nostra condició ecodependent i interdependent exigeix atendre les xarxes de cures i dependències materials que sostenen la vida. 

Loana Flores (Buenos Aires, 1987) és dissenyadora, docent i artista amb un perfil transversal en el disseny d’indumentària, ha treballat en empreses, en desenvolupament de productes i especialitzat en sociologia del disseny, lideratge en sostenibilitat i art tèxtil. Actualment, des d’Ocloya studio vincula aquests coneixements amb tecnologies aplicades al tèxtil a projectes artístics. És professora universitària, participa en diversos grups de recerca sobre biomaterials, tecnologia i noves metodologies d’aprenentatge i ensenyament respecte al disseny.

Més informació i imatges: Laia Carbonell Ferrer – lcarbonellf@bcn.cat – 933 161 156 / 677 441 414