Turba presenta una instal·lació de dibuixos de Sinéad Spelman específicament per a la nau central del Centre d’Art La Capella.
Amb una sèrie d’escultures fetes amb mantega, la mostra Perquè m’agrada viure aquí, de Mikel Adán Tolosa, investiga quina influència exerceix el material en la representació artística.
Dimecres 22 d’abril, a les 19.00 h, s’inauguren dues noves exposicions del programa Barcelona producció 2026 que es podran visitar fins al 5 de juliol del 2026 al Centre d’Art La Capella. Es tracta de Turba, de Sinéad Spelman (Dublín, 1978), a l’espai Capella, i Perquè m’agrada viure aquí, de Mikel Adán Tolosa (Caldes de Montbui, 1998), a l’espai Rampa.
A la nau central de La Capella, l’exposició Turba és la presentació d’una instal·lació de dibuixos fets per Sinéad Spelman específicament per a aquest lloc. El traç de Sinéad Spelman sembla operar com una forma de pensament que es fa visible. És com si un món interior es desbordés des de les seves entranyes, recorregués el cos fins a brollar pel braç i vessar-se, des de la punta dels dits, en un fil prim de tinta. El dibuix ens situa directament en l’instant en què floreix. I això ens recorda l’escriptura, la poesia.
Les escenes que emergeixen tenen una lògica propera al somni, un surrealisme domèstic i íntim que sedueix i ens arrossega a apropar-nos. Dibuixos que, des d’una simplicitat aparent, ens provoquen el desig de desxifrar què hi passa dins. Reconeixem el que veiem, però ens torba, ens deixa intranquil·les.
Com és identificatiu de la pràctica de Sinéad, la figura femenina apareix de manera recurrent com a eix conductor i identitat inestable. Es tracta d’un cos disfuncional, fragmentat, que s’expandeix i es ramifica en altres formes. Vulnerable, introspectiu, de vegades solitari, sovint passiu i consumit per si mateix. Aquesta idea ressona de manera directa amb la torba, matèria orgànica acumulada lentament durant segles i convertida en combustible. Un cos que es crema sense haver estat mai del tot productiu, però que hom força a ser motor de producció.
A l’Espai Capella, la línia —el grau zero del dibuix— s’expandeix cap a altres estructures que, per molt que intentin escapar del paper, encara són dibuixos. Tot sembla remetre a aquesta línia negra, relliscosa i contínua de la tinta. Tot sembla provisional. Res no s’imposa, perquè no hi ha cap imposició. Les més fermes es traslladen a fines barres de metall; les més inestables es transformen en filferros que, malgrat la seva fragilitat, sostenen altres càrregues, altres emocions. Turba ens mostra així una instal·lació de dibuixos en què l’estructura no és un continent que acull, sinó un contingut que avança i narra subjecte a les mateixes inquietuds —a la mateixa torbació— que els dibuixos. Es tracta, per tant, d’un espai de perplexitat, de serenitat alterada, en el qual tot conflueix sense necessitat de justificar-se.
Sinéad Spelman (Dublín, 1978), viu i treballa a Barcelona. Es va formar a la Universitat Nacional d’Irlanda de Galway i a l’Escola Eina de Barcelona. El seu llenguatge habitual és el dibuix, tot i que també practica l’escultura i l’escriptura. Ha presentat exposicions individuals a la Fundació Suñol de Barcelona i a la galeria etHall. Ha participat en col·lectives a la Fundació Miró, el MACBA i la Fabra i Coats, entre altres. És cofundadora i coordinadora del projecte Halfhouse. Té obra a la col·lecció del MACBA, la Fundación ARCO i la Fundació Vila Casas, entre altres.
Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que ens qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872 1945). En els seus anys de joventut, Hugué produí un seguit d’escultures, avui desaparegudes, que presentaven la particularitat de ser fetes amb mantega i que foren exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.
El plantejament inicial és, en aparença, senzill: fer conviure dues materialitats contràries, la de la pedra i la de la mantega. D’una banda, la pedra, com el fang o el bronze, és un material que pertany als llenguatges clàssics de l’escultura i que, en treballar-lo, obliga a prendre en consideració qüestions inherents com ara el pes o la gravetat. Però, de la mateixa manera que en adoptar la pedra com a material de treball Mikel Adán Tolosa interpel·la una tradició formal i uns procediments ben establerts, en incorporar la mantega ho fa conscient que es tracta d’un material sense una filiació disciplinària, no convencional i no cooperatiu: el material esdevé un problema. Si, malgrat la mal·leabilitat i la plasticitat excepcional que té la mantega en comparació amb la insípida i abrasiva textura de la roca, és considerada un material escultòricament elusiu, és perquè reacciona de manera directa a les condicions ambientals, i això en complica considerablement el modelatge. És per aquest motiu, que l’artista ha desenvolupat, juntament amb Huaqian Zhang, un sistema de peanyes refrigerades que es mantenen a una temperatura estable i eviten que, un cop esculpides, les peces s’ablaneixin fins a desfer-se del tot.
Els models dels quals parteix Mikel Adán Tolosa per desenvolupar cadascuna de les peces són exemplars d’espècies vegetals endèmiques o «extremadament localitzades» al territori català. Tanmateix, l’artista renuncia a fer-ne una descripció morfològica detallada, i opta per interrogar les nocions d’idoneïtat, fidelitat i concordança entre els seus models i els procediments de representació escollits. Identificant aquests models dins d’un àmbit geogràfic delimitat, l’artista atorga a les flors una funció gairebé al·legòrica, complexa, pel que fa al seu significat. Algunes d’aquestes espècies es troben actualment en procés de desaparició i, en fer-ne un motiu —petri i alhora fonedís—, expressen simultàniament un desig de permanència i una natura caduca.
Perquè m’agrada viure aquí planteja una qüestió procedimental: quina influència exerceix el material en la representació? Però, sobretot, com es pot substituir una lògica de la correcció per una atenció al material i als límits que aquest imposa? Alhora, l’exposició es pregunta de quina manera una escultura rep la influència del lloc on s’exposa. Durant el període de l’exposició diversos comerços dedicats a la restauració i l’alimentació acolliran, a petició de l’artista, una de les seves escultures de mantega. Aquí, però, l’impuls publicitari que va motivar l’encàrrec a Hugué és substituït per la tutela desinteressada d’un objecte artístic: fer que les flors s’escampin.
Mikel Adán Tolosa (Caldes de Montbui, 1998) centra la seva obra a fer visibles les relacions materials que sorgeixen durant el fer escultòric, entenent l’escultor com un subjecte capaç d’alterar o definir una forma final que sempre està en canvi constant. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Tècniques Escultòriques per l’Escola Massana, ha fet exposicions individuals a la sala d’exposicions La Granja (2025) i a Dilalica (2025), i ha participat en exposicions col·lectives en espais com 200cent (2025), Halfhouse (2024), la Sala d’Art Jove (2024) i FOC (2022). També ha presentat, juntament amb la ballarina i coreògrafa Irene Rojo, la performance Carne y piedra —amb la qual va rebre el Premi Art Jove Creació l’any 2024— a La Caldera i a la School for Contemporany Dance (P.A.R.T.S., Brussel·les).
Més informació: Laia Carbonell – 677441414 / 933161156 – lcarbonellf@bcn.cat