Entre el 27 de gener i el 12 d’abril del 2026 es podran visitar les exposicions Una cerca que és un tempteig, de Mercedes Pimiento (Espai Capella), i Com un vell enemic, de Chuso Ordi (Espai Rampa)

Els projectes del Barcelona Producció d’enguany seran a càrrec de Mikel Adan Tolosa, Laura Arensburg, German Chocero, Marta Crespo, Margot E. Cuevas, Fernando Gandasegui, Heeey, Kleo La Faraona, Jordi Mani Huesca, Ana Martínez Fernández, Chuso Ordi, Mercedes Pimiento, Sinéad Spelman, Lautaro Reyes, Aldo Urbano i Inés Sybille Vooduness

A la mostra Una cerca que és un tempteig, de Mercedes Pimiento, s’hi poden veure sis peces de nova producció de l’escultora sevillana que exploren els comportaments físics de materials com la cera d’abella, la parafina i la colofònia en clar diàleg amb l’espai expositiu

A l’espai Rampa s’hi poden veue 527 dibuixos que confrmen Com un vell enmic, la mostra de Chuso Ordi que reflexiona sobre dues imposicions i amenaces que van marar una generació, la malaltia de la sida i el militarisme, i que per sobre de tot es pregunta: on són les lluites que van protagonitzar els anys noranta?

Avui dimarts, 27 de gener, a les 19.00h, s’inauguren a La Capella dues noves exposicions que donen el tret de sortida del programa de la temporada 2026. D’una banda, a l’espai Capella hi trobarem Una cerca que és un tempteig, de Mercedes Pimiento, i a l’espai Rampa, Com un vell enemic, de Chuso Ordi.

Com si fos una mena de coreografia material, Mercedes Pimiento explora, a Una cerca que és un tempteig, el comportament físic d’alguns materials en sotmetre’ls a condicions diverses. Formada per sis escultures de nova producció, l’exposició treballa les relacions entre allò orgànic i allò industrial, en una investigació dels comportaments físics de materials com la cera d’abella, la parafina i la colofònia, i aprofundeix en la tensió entre la precisió i la imprevisibilitat. Així, mentre que les peces de cera que es troben a la nau central són canviants i responen als cicles tèrmics d’escalfament i refredament de les resistències, les escultures que trobem a les capelles laterals són cossos sòlids, creats mitjançant encofrat i que, per la mida i el pes, han estat produïdes dins mateix de La Capella. Els encofrats utilitzats per fer les peces es poden veure a l’espai mitjà exterior de La Capella que es troba a la dreta de l’accés als Jardins de Rubió i Lluch entrant pel carrer Hospital. La presència d’aquests motlles mostra el vincle estret de les peces amb l’espai expositiu ja des del procés de producció.

El punt de partida de l’exposició Com un vell enemic, de Chuso Ordi, és un dibuix publicat als anys noranta al diari de Nou Barris —un cap androgin en negatiu al centre, envoltat de vuit caps més en positiu, que serveixen per il·lustrar un article sobre la sida—, i una fotografia feta l’any 1989 d’una pintada a una paret sobre la insubmissió al servei militar. Aquell dibuix l’havia fet ell mateix, quan, després d’acabar la facultat, va començar a col·laborar amb el diari de Nou Barris fent il·lustracions fins que el diari va tancar, un any després. La fotografia també l’havia fet ell per a un treball de la facultat al voltant del graffiti com a eina de proclama i resistència. Els 527 dibuixos que conformen Com un vell enemic, són intervencions, versions i revisions recents d’aquell dibuix. En un exercici obsessiu i quasi catàrtic, retorna d’alguna manera al que ell mateix considera com el més genuí de la seva pràctica com a artista. I és que tant la sida com l’antimilitarisme van ser temàtiques especialment silenciades, envoltades de tabús i que van deixar una empremta profunda en la societat i, especialment, en les persones dissidents sexuals. Ara han passat més de trenta anys i sembla que la distància temporal permet reobrir velles ferides, mirar als ulls als vells enemics i socialitzar el dolor i l’estigma d’allò que es va patir en silenci i solitud.

Barcelona Producció 2026

El jurat de l’edició del Barcelona Producció d’enguany ha estat integrat per Jara Rocha, investigadori; Marc Navarro, comissari i escriptor; Marta Sesé, comissària; Mónica Rikić, artista electrònica, i Rubén Ramos Nogueira, artista. En els setze projectes seleccions per a aquesta temporada, trobem quatre eixos discursius que s’expandeixen o es compacten segons les propostes i les artistes. Per una banda, la temporada reivindica unes altres maneres d’entendre la materialitat, on el que és contundent i estable desapareix a favor d’una matèria tova i feble que assaja altres formes d’exposar, però també de produir. Ens trobem amb una escultura canviant, que inclou aspectes performatius, relacionals i vivencials. En aquesta línia destaquen les exposicions individuals de Mercedes Pimiento (Una cerca que és un tempteig, Espai Capella), de Mikel Adan Tolosa (Tortuga de closca tova, Espai Rampa), d’Ana Martínez Fernández (La taca més tova, Espai Capella), de Heeey, nom artístic de Xavi Lozano (Totxana, Espai Rampa) o l’exposició col·lectiva a cura de Margot E. Cuevas (Heat Shimmer, Hips Quiverm Open Smother, Lipped Lover, Espai Capella).

Per una altra banda, i en la mateixa línia d’explorar alguns dels registres més habituals en les arts visuals, el dibuix com a base essencial de la pràctica artística és un dels protagonistes de la temporada. Un dibuix també expandit, també performatiu, que veiem en exposicions com la de Chuso Ordi (Com un vell enemic, Espai Rampa) o la de Sinéad Spelman (D’ull esquerre, Espai Capella), però també en propostes no expositives com la publicació vinculada al còmic d’Aldo Urbano (L’estat de l’abundància. L’assalt dels murris).

A continuació, però amb un nexe clar amb els dos blocs anteriors, la performativitat —directa o latent— continua sent una característica central en la programació de La Capella. Una intensitat performativa que connecta cada vegada més l’àmbit de les arts visuals i el de les escèniques, somiant fins i tot en un moment en què ja no calgui establir aquestes diferenciacions. Aquí trobem les propostes que configuren el programa de performances de la tardor, amb Marta Crespo (Factum Haeretice), Kleo la Faraona (Els 7 secrets de la Kleo) i Lautaro Reyes (Creixent marea mirada minvant), i també altres projectes no expositius com el projecte d’investigació de Fernando Gandasegui (Totes les imatges desapareixeran), o projectes deslocalitzats basats en l’experiència viscuda i sentida com els de Laura Arensburg (Deambula Malvident) o de Germán Chocero (Barri), on el caràcter relacional i participatiu connecta també amb línies de mediació de La Capella.

En quart lloc, el pensament descolonial i la revisió crítica de qüestions de gènere, identitat i raça es mantenen com una de les urgències principals, tant des de la pràctica artística com des del paper de les institucions. De fet, moltes de les propostes que hem comentat en els blocs anteriors se situen també en aquest marc discursiu, on la dissidència es manifesta com l’única alternativa al que s’estableix des de l’oficialitat. Aquí destaquem la publicació que prepara Inés Sybille Voodunes (Cadències Criolles) o la investigació en curs de Jordi Mani Huesca (Bonko en trànsit: rituals, cossos i so).

Programa Concèntric

La programació de Barcelona Producció es complementa amb propostes expositives o de programes públics sorgides del programa Concèntric de La Capella, on destaquen mostres d’acció política i arxiu com la del col·lectiu Idensitat a l’Espai Vestíbul, la col·laboració amb el Museu Tàpies dins el seu projecte Extramurs o les activacions que preparem dins el festival Classics; o del programa de Mediació, amb tota la línia de suport als espais d’educació i formació artística, com les exposicions vinculades al programa En Residència, l’Escola Massana i els màsters de producció artística de la Facultat de Belles Arts.

Per acabar, a la primavera presentarem el primer número de Pedra, la revista de La Capella, una col·laboració entre els serveis editorials de l’Ajuntament de Barcelona i l’editorial LIO que es proposa el repte de compartir i narrar La Capella des del present continu que marca els seus ritmes.