L’exposició es podrà visitar del 18 de maig al 6 d’octubre del 2024

Des de fa 22 anys, la pràctica d’aquestes artistes valencianes consisteix a rescatar la memòria d’espais immersos en processos de desaparició, a través d’un singular sistema d’arxiu físic, a escala real, així com fotogràfic i audiovisual

Arxiu Cabanyal és una tela de 340 m i 314 kg que resulta de la recuperació de 10 habitatges abandonats del barri del Cabanyal de València, que es va veure afectat per un agressiu pla de reordenació urbana

Del 18 de maig al 6 d’octubre del 2024, Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani acollirà Arxiu Cabanyal. A la memòria del lloc una exposició de les artistes Patricia Gómez i María Jesús González, a cura de Joana Hurtado Matheu. 

Formades en gravat i estampació, Patricia Gómez i María Jesús González exploren les possibilitats físiques d’aquestes pràctiques artístiques tradicionals, alhora que contribueixen a ampliar els seus significats vinculant l’art amb l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia, la filosofia, l’antropologia i l’arqueologia. 

El seu singular sistema d’arxiu físic i documental es basa, d’una banda, en la investigació del context, l’anàlisi dels espais i el seu registre fotogràfic i audiovisual; i, de l’altra, en la intervenció directa sobre grans superfícies murals que són traslladades a un suport de tela, utilitzant el que elles anomenen “estampació per arrencada” i que sorgeix de combinar el principi de transferència propi de l’estampació en gravat i l’strappo de la restauració mural. 

Amb aquesta metodologia d’arrencaments de façanes, parets, terres i sostres, han extret la memòria material i històrica de presons en desús, centres d’internament per a estrangers tancats o habitatges abandonats. Aquest és el cas d’Arxiu Cabanyal. A la memòria del lloc, un projecte realitzat entre el 2007 i el 2008 al barri del Cabanyal, a València.

Si les parets parlessin

El Cabanyal és un conjunt de cases de pescadors declarades ‘Bé d’Interès Cultural’ l’any 1993 en reconeixement al seu valor arquitectònic, urbanístic, social i històric. No obstant això, l’any 1998 l’Ajuntament de València, llavors governat pel PP, va anunciar un pla de reordenació urbana que afectava una de les zones més antigues, implicava l’enderrocament de més de 1.600 habitatges i partia el barri en dos. Enmig d’una forta oposició pública, les artistes van decidir rescatar el màxim nombre de cases possible tot creant un arxiu a escala 1:1. 

Bregant amb les dificultats i les suspicàcies d’un barri expropiat, van estampar 26 peces a partir de 10 cases diferents, i van crear un total de 340 metres de tela que van cosir i enrotllar en una única peça de 314 quilos. Un arxiu material que s’acompanya de documentació gràfica i de dos vídeos, on podem veure el context i el procés d’arrencada i estampació, així com cada un dels fragments estampats al seu pas per la màquina d’enrotllament.

En la pràctica d’aquestes artistes no hi ha romanticisme ni nostàlgia, sinó un interès arqueològic per un entorn portador d’una memòria i una mirada compromesa amb el present. Són ruïnes contemporànies, no monuments, ja que no entronitzen el passat, sinó que hi interactuen i el qüestionen, evidenciant-ne les llacunes.

A través del fragment, el buidatge i en negatiu, Patricia Gómez i María Jesús González arrenquen la pell a les cases per rastrejar i registrar les empremtes que s’hi condensen, així com els múltiples revestiments de pintura que els seus habitants han anat superposant en un intent d’esborrar, precisament, les seves marques. Perquè el que salven són els senyals que no es volen veure, els del desgast, les marques indefinides però insistents de la rutina.

En un moment de màxima desmaterialització i excés d’informació, materialitzar la desaparició del rastre suposa donar valor al procés i a la matèria que hi ha darrere d’allò simplement viscut i compartit. Tornar a l’empremta física, sense discursos afegits, és una manera de reconèixer la capacitat d’acció de la matèria (de què parla la filòsofa Jane Bennett); i, alhora, dotar de tangibilitat allò més ínfim, incert i inútil serveix per reivindicar el que no és productiu ni consumible però que estructura les nostres vides dins i fora de les cases (com teoritza Karen Barad).

L’exposició s’emmarca dins la línia conceptual introduïda per l’antiga directora del centre Joana Hurtado Matheu l’any 2023 sobre la connexió política entre la memòria material i afectiva dels entorns que habitem. Després de veure, amb David Bestué, com Barcelona pot esdevenir cíclicament una ‘Ciutat de Sorra’ i després d’excavar la primera ciutat neolítica o submergir-nos en l’oblit de la Mediterrània amb Rossella Biscotti a ‘Cable City Dance Cable City Sea’, ara, amb l’Arxiu Cabanyal, descobrim la història d’un barri afectat per l’especulació urbanística.