Ambdues exposicions es podran visitar gratuïtament des del 31 d’octubre fins al 28 de març del 2027
Marion Scemama i David Wojnarowicz. Una història americana presenta, per primera vegada a l’Estat espanyol, els treballs realitzats conjuntament per ambdós artistes, i suposa la primera retrospectiva sobre Marion Scemama
Amb més de 500 peces, l’exposició Martí Llorens. Arxiu Icarià. Poblenou (1987-1992) planteja la relectura d’una col·lecció de materials per abordar la desaparició́ d’un territori i la construcció́ d’un nou model de ciutat
Avui divendres 30 d’octubre, a les 19 h, obriran dues de les cinc exposicions que La Virreina Centre de la Imatge acollirà aquesta tardor i que es podran visitar fins al 28 de març del 2027: Marion Scemama i David Wojnarowicz. Una història americana, i Martí Llorens. Arxiu Icarià. Poblenou (1987-1992).
Una història americana
Coproduïda amb el Museu de Arte Contemporânea i Centro de Arquitetura do Centro Cultural de Belém (Lisboa) i comissariada per João de Sousa Cardoso i Yannick Le Guillanton, Marion Scemama i David Wojnarowicz. Una història americana presenta, per primera vegada a l’Estat espanyol, els treballs realitzats en col·laboració per Marion Scemama (Casablanca, 1950) i David Wojnarowicz (Nova Jersey, 1954 – Nova York, 1992). Amb més de 200 peces entre originals i tiratges especials per a l’ocasió, l’exposició situa aquestes obres en el context de l’Amèrica conservadora de l’era Reagan i mostra com l’art dels anys vuitanta es va convertir en un espai de resistència, desig i solidaritat davant la sida, l’exclusió social i la violència sistèmica. La mostra compta amb l’aportació de quatre prestadors diferents i la participació de l’estate Wojnarowicz com també de la mateixa Marion Scemama, que precisament ha finalitzat enguany una peça de vídeo per a aquesta retrospectiva.
Scemama arriba a Nova York l’any 1981. La fotoperiodista, marcada per les seves conviccions d’extrema esquerra, descobreix una ciutat en plena mutació. Curiosa i àvida de noves trobades i experiències, els seus passos la porten a creuar-se amb David Wojnarowicz el desembre del 1983. La seva complicitat sorgeix del rebuig als prejudicis, al poder i a les etiquetes. Tant per a ell com per a ella, l’art no està separat de la realitat, sinó que és un mitjà per actuar al món i resistir.
En aquella època, Wojnarowicz és una figura singular de l’escena underground. Com a escriptor, pintor, fotògraf, performer i videasta, desenvolupa una obra que rebutja els mandats socials i estètics. En el seu treball, l’esperit col·lectiu basat en l’intercanvi i l’amistat ocupa un lloc destacat. Les seves imatges visibilitzen les persones homosexuals, pobres, malaltes o excloses que els Estats Units de Reagan s’estimen més ignorar. Mentre els primers anys de l’epidèmia de la sida estan marcats per la inacció dels governs i el rebuig generalitzat, Wojnarowicz converteix la seva pràctica artística en un mecanisme de lluita i resiliència.
Wojnarowicz veu en Scemama una creadora de ple dret i aquest reconeixement mutu és la base de la seva relació i els projectes van prenent forma a través de l’intercanvi, el joc, la improvisació o la intuïció compartida. Els vídeos realitzats conjuntament, les fotografies, les performances improvisades i els experiments fílmics són testimonis d’una cerca duta a terme a dues veus, marcada pels impulsos, les absències i les friccions.
La seva llibertat creativa es manifesta especialment a l’inici de l’estiu del 1989. A Summer 89 (Estiu 89), es dissolen els límits entre el diari íntim, la performance i la ficció. Els cossos juguen, es posen en escena, es provoquen i es revelen. La càmera, que passa de mà en mà, encarna un personatge que a voltes és còmplice, seductor o fins i tot intrusiu, però que sempre dona lloc a noves formes.
Wojnarowicz mor l’any 1992. Uns mesos abans, ell i Scemama recorrien el Gran Oest en un road trip final. Un viatge durant el qual, en una última burla a la mort que l’encalça, representa la seva pròpia desaparició amb Untitled (Face in Dirt) (Sense títol [Rostre en la terra]) i demana a Scemama que immortalitzi la imatge que serà una de les fotos més cèlebres de l’artista.
Marion Scemama / David Wojnarowicz: Una història americana ofereix una mirada contemporània sobre aquesta col·laboració, com un viatge per uns Estats Units marcats pel final d’una època. Davant les múltiples desigualtats i la violència d’Estat, les comunitats s’organitzen, emprenen combats polítics intensos i abanderen ruptures radicals. Les exploracions estètiques presagien una nova era en què tot està per construir-se.
Arxiu Icarià. Poblenou (1987-1992)
Entre el 1987 i el 1992, el sector del Poblenou més proper al mar al llarg de l’avinguda d’Icària va experimentar una de les transformacions urbanes més profundes de la Barcelona contemporània. Tots els carrers, fàbriques, habitatges i vies de ferrocarril que havien configurat aquest territori industrial es van desmantellar per donar pas a un nou barri, la Vila Olímpica. Aquesta operació urbanística no només va substituir unes construccions per unes altres, sinó que va canviar del tot la relació́ d’aquest espai amb els seus habitants, fet que va marcar l’inici d’un nou model de ciutat.
L’Arxiu Icarià, custodiat per l’associació cultural Factoria Heliogràfica, tracta precisament d’aquest moment de trànsit. Martí Llorens (Barcelona, 1962) va fotografiar el procés de demolició i construcció posterior, i també, sense cap pla concret, va recuperar materials que trobava als edificis i fàbriques que s’anaven enderrocant. D’aquesta manera, aquí hi convergeixen dues maneres d’acostar-se a una mateixa transformació: la imatge que registra la transformació del territori i l’objecte que sobreviu a la desaparició́.
Un arxiu que aplega documents, objectes i el treball del fotògraf Martí Llorens (Barcelona, 1962) durant la desaparició de la barriada industrial d’Icària i la creació de la Vila Olímpica amb motiu dels Jocs Olímpics l’any 1992. La relectura d’aquest material aborda la desaparició́ d’un territori i la construcció́ d’un nou model de ciutat amb una mostra que aplega al voltant de 500 peces. En aquest conjunt, pel que fa al fons fotogràfic, trobem diferents tipologies de suport químic. Pel que fa al projecte fotogràfic de creació, trobem negatius de paper originals realitzats amb la càmera estenopeica —que també s’exhibeix— i positius obtinguts per contacte corresponents al projecte creatiu que van ser realitzats a principis dels anys 90. Amb relació al projecte documental, s’exposen un gran nombre de còpies positives en blanc i negre obtingudes a partir dels negatius de pel·lícula de 35 mm corresponents al projecte de documentació encarregat per l’empresa municipal Vila Olímpica SA que també van ser positivades entre 1991 i 1992. Es tracta per tant de còpies d’època que, en el cas dels negatius de paper i els positius en blanc i negre, ara són exposats per primera vegada.
Durant l’etapa dels enderrocs, mentre Llorens realitzava les fotografies amb la càmera estenopeica, té l’oportunitat d’accedir a fàbriques, magatzems i edificis just abans de la seva desaparició. Entre les troballes, hi ha antigues fotografies familiars, plànols industrials destinats a la construcció de maquinària o una extensa documentació municipal de la Guerra Civil, relacionada tant amb els edificis incendiats durant els primers dies de la revolució com amb la construcció de refugis antiaeris. També recupera objectes que conserven la petjada d’una època, com ara un polispast amb les inicials de Crèdit & Docks de Barcelona, una ampolla de llet amb les sigles de la CNT o un fragment de xapa metàl·lica reblada procedent dels dipòsits d’aigua ferroviaris. Objectes i documents que, rescatats de l’oblit i exposats també ara per primera vegada, esdevenen testimonis de la memòria industrial, social i històrica de Barcelona i permeten reconstruir, a través de petits fragments, la història dels espais i de les vides que els van habitar.
Quasi quatre dècades després, d’haver-se iniciat, aquesta col·lecció de documents i objectes es presenten sota la categoria de restes d’un lloc desaparegut. De la mateixa manera, les fotografies —artefactes fotogràfics sobre paper— obtingudes per Llorens en aquell moment i en aquell lloc, també s’han transfigurat en rastres lumínics d’un lloc ja inexistent. En tots dos casos, perduda la ubicació original de tots ells, només la seva materialitat i la seva persistència en el temps fan possible la seva trobada amb el present. En certa manera, la revisió, catalogació i exposició d’aquests materials es correspon amb una experiència arqueològica, entesa com una pràctica de memòria que recopila i connecta passats i presents.
Icària no és només el nom d’una avinguda del Poblenou. Té l’origen en una utopia; Icària era l’illa on el filòsof i socialista utòpic francès Étienne Cabet va imaginar l’any 1840, una societat ideal organitzada al voltant de la igualtat, la vida comunitària i una nova manera d’entendre les relacions socials. Aquella societat utòpica va donar lloc a diversos intents de posar en pràctica els seus principis, un dels quals va ser el barri del Poblenou. Al cap de més d’un segle, aquell mateix nom va reaparèixer, aquesta vegada com a Nova Icària, per designar el nou barri residencial que va sorgir de l’operació olímpica.
L’exposició parteix de la persistència d’un nom per endinsar-se en l’interval entre la utopia imaginada i la nova ciutat construïda, entre allò̀ que desapareix i allò que comença a ocupar un lloc. Aquí és on se situa l’Arxiu Icarià, en aquell temps de trànsit en què una ciutat es desfà i una altra comença a prendre forma, conservat en imatges, documents i objectes, però també en les suspicàcies i les expectatives que van acompanyar la seva transformació.
Laia Carbonell Ferrer – lcarbonellf@bcn.cat [2]– 933 161 156 / 677 441 414