La nova estructura, de 14 metres d’amplada i 7 d’alçada, està formada per prop de 1.000 cossos fragmentats
L’obra, de Daniel Esteban, s’inspira en l’amalgama de l’infern quotidià i reivindica la cultura popular com a espai de trobada i d’organització col·lectiva
Per la seva creació, l’ICUB ha treballat amb membres de la Taula del Foc, on s’apleguen els representants de les diverses colles de foc de la ciutat
El correfoc de Barcelona estrena enguany una nova Porta de l’Infern durant les festes de la Mercè, una gran estructura escènica concebuda per l’artista Daniel Esteban que ocuparà tot l’ample del passeig de Gràcia. Amb unes dimensions aproximades de 14 metres d’amplada i 7 metres d’alçada, la peça proposa una reinterpretació contemporània de la tradicional porta d’accés al correfoc i la converteix també en un gran marc des d’on observar i reivindicar la cultura popular.
El projecte parteix d’una estructura semicircular formada per una amalgama de cossos humans. En total, la instal·lació incorpora prop de 1.000 cossos representats de manera fragmentada en braços, peus, torsos, cames i altres parts. Aquesta part de l’arc té un pes aproximat de 425 quilos i combina resina de polièster ignífuga, amb algunes peces de ceràmica. Aquesta part es munta sobre una estructura, que arribarà a uns 3000kg sense comptar contrapesos, i serà practicable perquè els diables de les colles puguin encendre-hi pirotècnia.
La Taula del Foc, on s’apleguen els representants de les diverses colles de la ciutat, ha format part del procés de creació amb una comissió assessora de tres dels seus membres, Mercè Ayora, delegada territorial de Barcelona ciutat de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya; Jordi Ullate, president de la Coordinadora de Diables de Barcelona i Toni Lucena, vicepresident de la Federació de Diables de Barcelona.
Tradicionalment, la Porta de l’Infern és l’element escènic i simbòlic que les diferents colles de diables atravessen per arrencar el correfoc. En aquest espectacle de carrer en què el públic interactua amb el foc i els diables i diferents peces d’imatgeria festiva com dracs o víbries. Els diables porten tota mena d’elements pirotècnics, com ara carretilles, francesos, sortidors i carrutxes, que van cremant mentre avança el recorregut i els assistents juguen a un estira-i-arronsa amb els diables. La tradició del correfoc va néixer a Barcelona espontàniament per les festes de la Mercè del 1978. En aquell moment de recuperació de la cultura popular i tradicional, un grup d’activistes culturals i alguns membres de Comediants van voler organitzar un espectacle de foc. La idea inicial era un ball de diables clàssic, però d’una manera totalment inesperada el públic assistent va unir-se a la representació i la dotà de moviment. Des de llavors, el correfoc ha esdevingut una peça indispensable en moltes festes populars de Catalunya i fins i tot, s’ha creat una modalitat infantil.
En el cas de la Porta de l’Infern de Barcelona, abans d’arrencar el correfoc hi ha un espectacle pirotècnic i sonor de diversos minuts que simbolitza la obertura d’aquesta porta a un altre món perquè hi surtin els diables i el seu foc. Enguany, la casa pirotècnica Estalella ha sigut l’encarregada de dissenyar l’espectacle pirotècnic, que juntament amb el disseny d’il·luminació i un grup de tabalers, crearà tota una posada en escena que aportarà un major dramatisme en l’escenificació de l’inici del correfoc i la pujada dels diables a l’arc per la seva encesa.
Estructura de la nova Porta de l’Infern
La nova Porta de l’Infern s’estructura en tres parts. La primera és el gran arc exterior, format per una conjunt de cossos entrellaçats que genera una imatge d’alta intensitat visual. No són figures individualitzades: els cossos apareixen sense rostres ni elements identificatius i es fonen en una única massa homogènia, evocant una mena de cova o riu de cossos. Aquestes parts humanes són volgudament neutres i no s’hi inclou cap representació d’elements de foc o de la cultura popular precisament per tal de donar una major rellevància a diables i bèsties, que transitaran per la Porta.
Aquesta amalgama de parts del cos realitzats en resina de polièster, també amaga alguns detalls realitzats en ceràmica que apareixen a l’interior d’una estructura que, d’entrada, es presenta com una massa única. Aquests motius en ceràmica permeten combinar un material aspre i difícil de treballar, com la resina de polièster, amb un material amb el que l’autor hi té més connexió, la ceràmica, donant com a resultat petits fragments de natura dintre que trenquen la monotonía del fangal de cossos i afegeixen petits punts de narrativa. A l’estil de la Porta de l’Infern de Rodin
Aquesta primera estructura dona pas a un segon arc, més estret, que funciona com a espai de transició. Concebut com una zona de silenci i descans després de l’impacte visual de l’arc exterior, aquest segon arc, d’uns 50 centímetres d’amplada i forma semicircular, condueix fins al tercer element: un teló d’uns 11 metres d’amplada que es plega verticalment i que, un cop obert, queda recollit a la part superior de la porta.
D’aquesta manera, la proposta no concep la Porta de l’Infern únicament com un element de pas, sinó també com un marc que posa en relació l’espai del correfoc i tot allò que hi succeeix. L’obra, que actuarà com element escènic abans, després i durant l’encesa pirotècnica, comptarà amb una il·luminació en contrapicat que potenciarà els volums escultòrics i la profunditat visual de la peça, reforçant així la seva presència que relaciona els diferents elements de l’espai en el moment del correfoc. Aquesta amalgama humana anònima, dramàtica i neutra que deixa pas a l’imaginari popular de marcada identitat del territori barceloní dels diables i bèsties.
Una representació de l’infern contemporani
La proposta artística parteix d’una visió de l’infern vinculada al cansament, l’apatia, l’homogeneïtzació i la sobreexposició a la violència que caracteritzen, segons Daniel Esteban, bona part de l’experiència contemporània. L’amalgama de cossos representa aquesta sensació d’esgotament i de pèrdua d’identitat col·lectiva. La peça també incorpora una reflexió sobre la constant exposició a imatges de violència i catàstrofes a través dels mitjans i les xarxes socials.
Davant d’aquest escenari, l’artista planteja la cultura popular i l’organització col·lectiva com una possible resposta a aquesta sensació de cansament i apatia. En aquest sentit, la Porta de l’Infern funciona com un marc que permet posar en valor allò que passa al seu voltant: les persones que s’organitzen, que formen part de colles i entitats, que participen en assemblees i que dediquen temps a construir col·lectivament expressions de cultura popular com el correfoc.
L’autor, vinculat des de fa anys a entitats de cultura popular de Granollers, ha anat incorporant aquest univers al seu treball artístic. En la seva mirada, els objectes propis de la cultura popular, com són les bèsties, els gegants o, en aquest cas, una Porta de l’Infern, actuen com a punts de trobada o motius que permeten aplegar la ciutadania i generar comunitat. Així, l’artista reivindica la capacitat de la cultura popular per mantenir un caràcter irreverent, crític i d’organització col·lectiva.
Forma i inspiració artística
Formalment la nova Porta de l’Infern parteix de la idea inicial de l’autor de simplificar el seu disseny. Així, malgrat la complexitat dels milers de fragments que componen l’obra, l’estructura general es redueix a una forma semicircular de gran contundència visual. L’autor pren com a punt de partida aquesta forma geomètrica bàsica, en aquest cas del cercle, juntament amb les formes naturals, com són els rius o la lava cordada, per referenciar l’origen de la condició humana.
En aquest sentit, a l’obra hi són presents les formes de la natura, no només amb la composició de formes que adopten els rius de lava cordada o pohoehoe, els seus fluxos i les seves ramificacions; si no també amb els detalls de ceràmica. Aquesta mirada cap a formes i patrons naturals respon a una voluntat de buscar referències allunyades de la contemporaneïtat. L’autor aposta per buscar-les a l’origen en els patrons i formes que han format part de l’experiència humana des de fa milers d’anys. Aquesta mirada també es trasllada a la composició dels cossos, organitzats a partir de formes més grans de les quals emergeixen braços i altres fragments que avancen cap a l’interior de l’estructura.
Entre les referències artístiques de la peça, la Porta de l’Infern d’Auguste Rodin i Camille Claudel, una obra composta per diferents figures inspirades en la Divina Comèdia de Dante Alighieri, arriba inevitablement degut al ressò històric de la peça. Es pot veure reflexat en les petites escenes amagades que trenquen la monotonia del conjunt de cossos donant punts de narrativa, però l’autor no ha volgut basar-se en aquesta referència de forma recorrent. En canvi, el pòrtic romànic de Santa Maria de Ripoll, s’instaura com a referència principal de l’autor del qual pren la configuració arquitectònica com a punt de partida per imaginar la forma de la porta.
Muntatge per la Mercè 2026
La nova Porta de l’Infern està pensada específicament per a la seva instal·lació al passeig de Gràcia pel correfoc de la Mercè, el dissabte 26 de setembre. El muntatge està previst que duri aproximadament sis hores durant el matí de dissabte: l’estructura es construeix inicialment a terra i posteriorment s’aixeca amb una grua fins a quedar instal·lada al seu emplaçament. Finalment, es realitzaran els treballs de fixació a terra i reforçament diagonal, juntament amb les proves d’il·luminació i pirotècnia, per tenir-ho tot llest per la seva estrena a les 18.00 h amb el Correfoc infantil i a les 20.30 h amb la Ceptrotada i el Correfoc de la Mercè.
Amb aquesta nova peça, el correfoc incorpora un element escenogràfic de gran format que actualitza la imatge tradicional de la Porta de l’Infern i que, més enllà de la seva funció com a accés, proposa una mirada artística sobre la festa i sobre la capacitat de la cultura popular barcelonina per generar comunitat a través de la participació ciutadana.
Biografia de l’artista
Daniel Esteban Esquina (Barcelona, 2001) és un artista visual que desenvolupa la seva pràctica principalment a través de l’escultura i la fotografia, amb un especial interès per la representació del cos en les arts, la cultura popular i els imaginaris col·lectius, abordats des d’una mirada crítica i satírica.
La seva obra explora la capacitat dels objectes per esdevenir recipients de rituals, memòria i experiències humanes compartides, de la mateixa manera que el cos actua com a contenidor de l’experiència individual. En aquest àmbit, treballa especialment a partir de les formes de les titelles, els maniquins i la imatgeria popular catalana, combinant el modelatge i l’assemblatge de materials com la ceràmica, el tèxtil i la resina.
La seva relació amb la cultura popular catalana neix des de ben jove, a través de la participació en entitats com els Blaus de Granollers i la colla castellera dels Xics de Granollers. Aquesta experiència directa amb les formes, els rituals i les dinàmiques de la cultura festiva ha esdevingut un element central de la seva pràctica artística i del seu interès per la creació d’imaginaris propis vinculats al territori.
Graduat en Visual Development a Barcelona i amb una trajectòria essencialment autodidacta, ha complementat la seva pràctica artística participant en projectes escultòrics d’artistes contemporanis, especialment en la producció d’escultures monumentals en bronze, així com en projectes vinculats a la cultura tradicional amb diversos professionals del sector de la imatgeria popular catalana.