El Museu d’Història de Barcelona, a través del Servei d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, publica Fites, creus i noms de lloc. Els termes de Barcelona i dels municipis agregats, de Jesús Burgueño, títol que mostra com la Barcelona contemporània és el resultat d’un procés de construcció territorial desenvolupat al llarg de més de sis segles
Mitjançant l’anàlisi històrica i cartogràfica, l’estudi recupera la història dels antics municipis del Pla de Barcelona i explica com la seva integració progressiva va donar lloc a la configuració de la ciutat que coneixem avui
Amb motiu de la publicació, el dimecres 1 de juliol, a les 18.30 h, tindrà lloc la presentació del llibre a la Sala Martí l’Humà de l’espai de plaça del Rei. A l’acte intervindran Jesús Burgueño, autor del llibre i catedràtic de la Universitat de Lleida; Ramon Pujades, cap de Col·leccions del Museu d’Història de Barcelona, i Francesc Nadal, catedràtic de la Universitat de Barcelona
L’actual municipi de Barcelona aplega una desena d’antics ajuntaments (Barcelona, les Corts, Gràcia, Horta, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sants, Sarrià i Vallvidrera) i diverses porcions de quatre termes veïns (l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i el desaparegut Santa Creu d’Olorda).
L’evolució dels límits municipals de la ciutat arran de les agregacions successives s’ha pogut reconstruir amb l’estudi de mapes —base principal d’aquest treball—, la recerca i l’estudi de fites i creus de terme, les referències als ritus de benedicció de cases i terres, l’estudi de les temptatives segregacionistes i dels plets pels topalls de les demarcacions i la documentació que conté els noms antics de muntanyes, rieres i paratges.
La continuïtat física de la trama urbana actual ha dissimulat força les antigues línies divisòries entre uns municipis que, en la majoria de casos, van tenir història pròpia durant segles, fins a les agregacions produïdes el 1890 (Vallvidrera a Sarrià), 1897 (sis municipis a Barcelona), 1903 (Horta) i 1921 (Sarrià). Tanmateix, el sentiment diferenciat perdura en bona part d’aquests antics municipis, i l’estructura en districtes hi té una clara connexió conceptual.
La Barcelona actual és el resultat d’un llarg procés històric d’integració dels municipis que ocupaven el Pla de Barcelona. Durant segles, la ciutat va defensar una àmplia jurisdicció sobre aquest territori basant-se en antics privilegis medievals, especialment el concedit per Jaume II l’any 1319. Aquesta interpretació feia que Barcelona considerés els pobles veïns com a espais sota la seva influència, més que no pas com a municipis plenament independents, fet que va dificultar durant molt de temps l’establiment de límits territorials clars.
A la darreria del segle xviii encara persistien aquestes tensions. En un litigi amb Sarrià iniciat l’any 1789, Barcelona continuava sostenint que aquest municipi no disposava d’un terme propi diferenciat del de la ciutat. Tanmateix, els canvis administratius impulsats per l’Estat, especialment durant els segles xviii i xix, van afavorir una definició més precisa dels termes municipals. La Constitució de Cadis del 1812 va representar un punt d’inflexió, ja que va consolidar l’autonomia municipal i va reforçar el paper dels ajuntaments constitucionals.
Al llarg del segle xix, municipis com Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta, Sarrià o les Corts van desenvolupar una intensa vida administrativa pròpia. Paral·lelament, el creixement demogràfic i urbà de Barcelona va generar una progressiva interdependència entre la ciutat i els pobles del seu entorn. Davant aquesta realitat, Barcelona va començar a defensar la unificació municipal amb arguments urbanístics i de gestió dels serveis públics, més que no pas amb les justificacions històriques utilitzades fins aleshores.
El procés d’agregació es va accelerar a la darreria del segle xix. L’any 1897 Barcelona va incorporar Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles. Posteriorment, Horta s’hi va agregar el 1903. Sarrià, que havia intentat reforçar la seva posició incorporant Vallvidrera el 1890, acabaria sent annexionada a Barcelona el 1921. Aquestes incorporacions van configurar, en gran part, el mapa municipal de la ciutat actual.
El llibre també posa de manifest la importància de la cartografia per comprendre aquesta evolució territorial. Els primers mapes detallats del territori els va elaborar l’exèrcit francès entre 1825 i 1827 i constitueixen una font essencial per identificar els antics límits municipals. Durant el segle xix es van produir nous treballs cartogràfics de gran valor, com els de Ramon Plana, Tomàs Soler, Joan Soler i Mestres o Ildefons Cerdà, els quals permeten seguir la transformació del territori i de les seves fronteres administratives.
L’any 1984, durant el primer mandat de Pasqual Maragall, Barcelona es va dividir en deu districtes, fet que va substituir l’organització administrativa de dotze districtes vigent des del franquisme i hereva de la divisió establerta durant la dècada del 1920. La nova configuració va ser el resultat d’un ampli procés de debat polític, tècnic i veïnal iniciat al començament de la dècada del 1980.
L’autor planteja també una reflexió sobre el debat entorn de l’actualització de la divisió administrativa de Barcelona a partir de criteris històrics, geogràfics, urbanístics i demogràfics.
La publicació es pot adquirir en paper o en versió digital gratuïta, descarregable al web [1] del Museu d’Història de Barcelona.
Més informació:
Laura Santaflorentina – Premsa Barcelona Llibres – 699061244 – laurasantaflorentina@gmail.com [2]
Mònica López-Ferrado – Comunicació i premsa Museu d’Història de Barcelona – 678 41 99 97 – mlopezfer@bcn.cat [3]