El llegat inclou dos retrats de la testadora fets per Antoni Tàpies: un a llapis de l’any 1943 i un a l’oli de 1952, així com una composició abstracta de tècnica mixta de 1948
El conjunt es completa amb un exemplar íntegre de la sèrie de litografies, litografies-collages i collages Cartes per a la Teresa (1974) i amb més de 60 llibres d’obres de l’artista que Comamala conservava al seu domicili
A partir del 10 de juny, l’obra Dibuix (1948) s’incorporarà a l’exposició Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur dins de la secció dedicada a la primera exposició individual de l’artista
L’Ajuntament de Barcelona ha cedit aquestes obres en comodat al Museu Tàpies per reforçar la seva col·lecció. Aquestes aportacions permetran aprofundir en la memòria visual de l’època primerenca de l’artista i possibilitaran noves línies de recerca sobre l’obra de l’artista impulsades pel museu
El Museu Tàpies celebra la incorporació a la seva col·lecció del llegat de Conchita Comamala a l’Ajuntament de Barcelona. A través de l’Institut de Cultura de Barcelona, el museu rep en comodat dos retrats, una composició abstracta, la sèrie d’obra gràfica Cartes per a la Teresa i diversos llibres sobre l’artista que reforcen la col·lecció del museu. El gest de generositat amb la ciutat de Barcelona de Comamala, amiga d’Antoni Tàpies, permetrà investigar una època i un exercici artístic de Tàpies poc estudiat fins ara, així com reforçar els continguts de l’exposició Antoni Tàpies. El moviment perpetu del mur, que es pot visitar al Museu Tàpies fins el mes de setembre.
El Museu Tàpies compta amb la col·lecció pública més completa de l’artista gràcies a la donació inicial de 301 obres, l’any 1990, per part d’Antoni Tàpies i Teresa Barba. Una col·lecció que ha arribat a les 2.100 obres actuals gràcies a la generositat de l’artista i de la seva família, així com de galeristes cabdals en la trajectòria de Tàpies i d’altres persones còmplices amb la institució. A més, la col·lecció compta amb dipòsits rellevants, entre els quals un que la mateixa Conchita Comamala va fer l’any 1994.
Les tres obres originals que componen el llegat s’enquadren en el context de la producció inicial d’Antoni Tàpies, prèvia al desenvolupament de les pintures matèriques a partir de mitjan de la dècada de 1950. Totes elles donen testimoniatge, cadascuna a laseva manera, de la relació de l’artista amb Conchita Comamala, primer pel contacte entre les seves famílies i, més endavant, com una amistat duradora.
A les seves memòries, publicades per primera vegada l’any 1977, Tàpies la recorda així: «La Conxita (que anys després es casà amb l’arquitecte Adolf Florensa), a qui havien matat el pare en esclatar la guerra, a Puigcerdà mateix, és una amiga excel·lent. També ella ha estat delicada dels pulmons i hem conversat i escrit moltes vegades de les nostres cures de repòs, filosofant una mica sobre tot, comentant les nostres inquietuds, els nostres plans de futur.» (Antoni Tàpies, Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, Barcelona, Crítica, 1977, p. 151).
En ordre cronològic, la primera de les obres és Retrat de Conchita Comamala (1943), un dibuix a llapis sobre paper, probablement fet arran de la convalescència per la malaltia pulmonar que tots dos van sofrir. El relat biogràfic de Tàpies situa en aquest període d’aïllament les seves primeres indagacions artístiques, tant mitjançant autoretrats que plasmaven el seu reflex en el mirall de l’armari de l’habitació com mitjançant retrats de familiars i amics que el visitaven, entre els quals esmenta Comamala. Es tracta d’un retrat acadèmic del rostre de Comamala, en el qual s’até a les faccions i expressions principals
de la model, com a part del seu interès declarat per aprofundir en l’ànima humana, però en el qual detalls com l’orella o la vestimenta es mostren sense finalitzar.
En estreta relació amb aquest dibuix a llapis, gairebé una dècada més tard, l’any 1952, Tàpies fa un segon retrat de Conchita Comamala, un oli sobre tela. La composició manté la postura de la retratada en tres quarts, retallada sobre un fons neutre, habitual en altres olis del moment. El rostre aïllat del dibuix ara esdevé bust, amb una camisa blanca de màniga curta que marca un fort contrast amb els tons foscos del voltant. La posició dels braços recolzats en una superfície elevada en primer terme repeteix una estratègia ja emprada en el seu Autoretrat (1950) o en els retrats de Josep Gudiol (1950) i de Josep Lluís Samaranch (1951), emfatitzant aquí l’anell al dit anul·lar, que fa referència a la unió recent amb l’arquitecte Adolf Florensa.
La tercera obra, Dibuix (1948), correspon al denominat període surrealista o magicista de Tàpies, en el qual es fa evident la influència de Paul Klee, Joan Miró o Max Ernst. Es tracta d’una composició abstracta, d’aspecte paisatgístic i estel·lar, esquitxada de formes piramidals i quadres, a vegades amb una nota de color o escriptures illegibles. El mateix Tàpies descriu aquest tipus d’obres com un fluir panteístic en què es confon la grandiositat de les galàxies amb les imatges miniades de microscòpic, i en què els ulls eren llunes; les boques, plomes; els sexes, flors; els cabells, brancatges, i el cor, taques de llum.
A més de les tres obres originals, que seran restaurades pel Museu Tàpies, el llegat inclou un exemplar de la sèrie de litografies, litografies-collages i collages Cartes per a la Teresa (1974). Aquí, l’artista juga amb el doble significat de la paraula carta. D’una banda, el de la comunicació escrita que al·ludeix a la correspondència amorosa entre ells, i, de l’altra, un sentit molt més esotèric, el que fa referència a una baralla que serveix per jugar a certs jocs o per fer trucs d’il·lusionisme.
Dues de les tres obres del llegat, doncs, s’enquadren en la pràctica de l’artista de fer retrats per encàrrec, un exercici pictòric que li va proporcionar ajuda econòmica per als seus primers viatges a París. Tal i com està configurada la col·lecció del museu en l’actualitat, només un parell de dibuixos de la donació inicial d’Antoni Tàpies de 1990 i un retrat que el museu va rebre com a donació, l’any 2011, deixen constància d’aquesta faceta. La incorporació dels retrats de Comamala complementa una part rellevant de la col·lecció que, fins ara, es considerava completa, però que, arran de l’exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món (Museu Tàpies, 2025) i de la recerca desenvolupada, s’ha revelat com encara susceptible de ser ampliada i d’oferir noves lectures en el futur.
La tercera de les obres, Dibuix (1946), apareix recollida en Obra Completa (vol. I, p. 88, núm. cat. 168), però no hi consta hagi format part de cap exposició o publicació, fet que constitueix una novetat important per a continuar investigant aquest període de la trajectòria tapiana. En el marc de la col·lecció, aporta diversos elements que no apareixen en altres obres de l’època, permetent articular noves connexions entre les obres finals de la dècada de 1940 i les de començaments de la de 1950.
L’exemplar de la sèrie Cartes per a la Teresa també conflueix en les noves línies de recerca del Museu Tàpies: l’exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món va presentar una selecció de les maquetes originals l’any 2025, i les jornades d’estudi celebrades el 2024 i el 2025 van estar dedicades a aquesta sèrie, juntament amb la Sèrie Teresa (1966). Les contribucions dels ponents a aquestes jornades quedaran recollides en una publicació la tardor de 2026, en el marc de la nova línia editorial que impulsa el Museu Tàpies.
El conjunt de llibres d’Antoni Tàpies i sobre Antoni Tàpies que inclou el llegat abasta pràcticament tota la seva trajectòria, alguns dels quals compten amb dedicatòries manuscrites del mateix artista per a Conchita Comamala i Adolf Florensa, fet que contribueix a referenciar aquesta relació d’amistat que reflecteixen les obres també des de la dimensió documental.