Com pedres als palmells, brases i flama és una exposició col·lectiva, comissariada per Chiara Cartuccia, que aborda els conceptes de ruïnes, fracàs i derrota, però també de lluita, alçament i resistència en el context del Mediterrani, a través de l’obra de quatre artistes: Marianne Fahmy (Alexandria, 1992), Joyce Joumaa (Beirut, 1998), Huda Takriti (Damasc, 1990) i Hasan Özgür Top (Ankara, 1987)
Aquesta exposició s’inscriu dintre del treball de recerca i d’investigació de Chiara Cartuccia sobre la dualitat del Mediterrani com a geografia inventada i inventiva, idees que ha estat treballant prèviament i àmplia, per exemple com a comissària convidada a UNIDEE – Cittadellarte-Fondazione Pistoletto (Biella, 2022-2024)
L’exposició aborda el procés de ruïna, com a final i pèrdua, però també com a memòria i lloc de gènesi, entrellaçant-lo amb les històries de resistència anticolonialista, d’alçament, de revolució i de radicalisme polític. Cadascuna de les quatre artistes presenta estratègies pròpies diferenciades, però que convergeixen en una visió de la derrota i el fracàs com un moment d’inflexió on sorgeixen accions col·lectives, oposicions silencioses, i solidaritats i estructures de lluita
Dissabte 7 de febrer, a les 12 h, s’inaugura l’exposició Com pedres als palmells, brases i flama, comissariada per Chiara Cartuccia, que aborda els conceptes de ruïnes, fracàs i derrota, però també de lluita, alçament i resistència en el context del Mediterrani, a través de l’obra de quatre artistes: Marianne Fahmy, Joyce Joumaa, Huda Takriti i Hasan Özgür Top. La mostra estarà oberta fins al 31 de maig de 2026.
Chiara Cartuccia és comissària, escriptora i investigadora, i té una àmplia trajectòria en la investigació del Mediterrani com a espai inventat/inventiu i en les ramificacions del concepte de la mediterraneïtat en contextos euromediterranis. Dins d’aquesta línia de treball ha estat comissària convidada a UNIDEE – Cittadellarte-Fondazione Pistoletto, on va desenvolupar un programa biennal (2022-2024) de residències i programes públics entorn del Mediterrani com a geografia desarrelada.
Aquesta exposició explora la relació entre la destrucció, les ruïnes i les històries de resistència anticolonial, l’alçament, la revolució i el radicalisme polític a la regió mediterrània. En aquest context, les ruïnes no es presenten com restes inertes del passat, sinó com espais carregats de significat, on conviuen la rendició i la resiliència. Són espais col·lectius que, tot i estar marcats per la decadència i el desposseïment, contenen també la possibilitat del ressorgiment. Així, esdevenen un camp de tensió on es creuen la memòria, la imaginació i el desig.
Les obres de Marianne Fahmy, Joyce Joumaa, Huda Takriti i Hasan Özgür Top, aborden aquestes tensions i dinàmiques a través d’estratègies individuals, però que convergeixen en diverses idees que conformen la tesi expositiva: consideren les ruïnes com memòria i com a eines d’especulació; mostren que l’esfondrament i la germinació són processos inseparables; qüestionen l’arqueologia i les pràctiques arxivístiques com a tecnologies de dominació: disciplines que construeixen legitimitats, monumentalitzen la derrota i esborren la memòria insurgent: i posen el focus en gestos col·lectius de rebel·lia, sacrifici i repetició. Així, les ruïnes es conceben com un espai de confrontació, on la violència no s’amaga ni es nega, sinó que es reconeix com una part constitutiva de la força transformadora de la política.
Marianne Fahmy presenta Laws of Ruins, una instal·lació audiovisual que juga entre la ficció i la realitat, i que inclou un curtmetratge amb imatges noves, material d’arxiu i una veu que transmet dol i profecia alhora, a més a més de dos tapissos de jacquard. Les peces recreen una Alexandria col·lapsada sota les aigües, sota les marees, fent al·lusió a les agressions colonials viscudes per aquesta ciutat, sempre en disputa però mai del tot subjugada. En canvi, Joyce Joumaa mira cap al cel, i la seva videoinstal·lació Mutable Cicles II ens mostra com a Beirut i Trípoli, després del col·lapse econòmic i la fallada elèctrica del 2019, proliferen plaques solars improvisades a balcons i teulades, en una mostra de tàctica de supervivència a partir de la llum del sol. Huda Takriti amb el seu vídeo Anatomy of an Endless Scene estableix un diàleg entre l’arxiu i el teatre, llocs on es representen i es legitimen les narratives dominants; Takriti utilitza el muntatge (teatral, cinematogràfic, documental) per revelar la naturalesa construïda de les imatges i la facilitat amb què poden ser reescrites, substituïdes o fabricades per convèncer i influir des del poder. Hasan Özgür Top presenta una videoinstal·lació, First Revolt: The Black Cave, que adopta la forma de mockumentary o fals documental paròdic —amb entrevistes a un professor Mehmet Yılmaz fictici, a la seva mare i als seus col·legues d’universitat— i, imitant l’autoritat del coneixement institucional, revela com l’especulació abona fins i tot els relats més aparentment objectius. L’obra s’acompanya de peces ceràmiques que atorguen encara més pes i falsa veracitat al llenguatge familiar del documental.
Chiara Cartuccia és comissària, escriptora i investigadora. La seva llarga recerca aborda el Mediterrani com a geografia inventada/inventiva, centrant-se en les ramificacions de la mediterraneïtat o mediterraneïtats pràctiques en contextos euromediterranis. És cofundadora i directora de la plataforma curatorial EX NUNC. Ha estat comissària a SAVVY Contemporary (Berlín) i a la biennal Manifesta (Palerm/Amsterdam), on també va ser co comissària del programa públic Manifesta 12 Planetary Garden (2018). Ha comissariat exposicions i programes discursius i performatius a The Showroom (Londres), Goldsmiths College (Londres), Goethe-Institut Bulgària (Sofia), Venice International Performance Art Week, ICA-Sofia, TBA21 (Madrid), Fondazione Sandretto Re Rebaudengo (Torí) i La Escocesa (Barcelona), entre d’altres. Com a comissària convidada a UNIDEE – Cittadellarte-Fondazione Pistoletto (Biella, 2022-2024), va comissariar Neither on Land nor at Sea [1], el programa biennal de recerca que aborda el Mediterrani com a geografia desarrelada —un lloc inestable on es negocien i es configuren mons— i que s’ha desenvolupat mitjançant residències i programes públics. Cartuccia és (co)editora de Manifesta 12. The Planetary Garden Reader (Het Nieuwe Instituut, 2018), Place Holder (BOZAR, 2022), Neither on Land nor at Sea. Catalogue (UNIDEE, 2024) i Holding Place (Viaindustriae, 2025), que és part del projecte internacional Alexandria: (Re)Activating Common Urban Imaginaries. Escriu freqüentment en revistes, catàlegs i publicacions independents. Des del 2024, exerceix de tutora al DAI Dutch Art Institute, dins de l’Archive Ensemble.
Marianne Fahmy (Alexandria, 1992) és una artista egípcia resident a Alexandria. Amb una obra que se situa entre el cinema i la instal·lació, reexamina la història mitjançant les diferents capes de significat que la conformen, amb la finalitat d’establir uns nous començaments. La pràctica de Marianne es vincula profundament a un delicat equilibri entre ficció i realitat. En la seva barreja de mitjans, combina de manera fluida material d’arxiu amb un imaginari creat per ella mateixa. A través de símbols recurrents, que van des de preocupacions mediambientals fins al potencial d’un nou nacionalisme dins les narratives marginades, l’artista interroga les estructures que modelen el passat, el present i un possible destí futur.La seva obra s’ha pogut veure a la Biennal de Dakar (2018), la Biennal de l’Havana (2019), la VII Triennal de Yokohama (2020), la Manifesta 13 (2020), la XIX Biennal de Joves Artistes Mediterrània (2021), el Yapi Kredi Culture Centre d’Istanbul (2022), el Contemporary Arts Center de Cincinnati (2022), el Bozar de Brussel·les (2002 i 2023), la Biennal de Sharjah (2023), la Biennal de Gardena (2024), el GAMeC de Bèrgam (2024) i el MAXXI de Roma (2024).
Joyce Joumaa (Beirut, 1998) és una artista visual i escriptora libanesa-canadenca que resideix entre Beirut, Montreal i Amsterdam. Amb la seva obra, que parla de microhistòries esdevingudes al Líban, busca entendre com les estructures del passat determinen el moment present. Un aspecte fonamental de la seva pràctica és l’interès per la càrrega política inscrita a l’espai, i la psicologia social que es deriva d’aquesta tensió. Joyce ha exposat la seva obra al Musée des beaux-arts de Montreal, a l’e-flux Screening Room de Nova York, a la Triennal d’Arquitectura de Sharjah, a la LX Biennal de Venècia i a la 35 edició de la Biennal d’Arts Gràfiques de Ljubljana. Ha rebut el Premi de la Fundació Hnatyshyn per a Artistes Emergents (2024) i el XXVI Premi d’Art Baloise, atorgat per l’Art Basel (2025). A més, li ha estat concedida la beca del Vera List Center de Nova York per al període 2025-2027.
Huda Takriti (Damasc, 1990) treballa amb els formats del vídeo i la instal·lació per qüestionar històries ocultes en els arxius colonials i estatals. Amb la seva obra analitza com els sistemes de poder defineixen la memòria a través d’un prisma descolonial i feminista. Actualment fa el doctorat a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena (Kunsthalle Wien), on estudia la noció d’esborrament arxivístic en relació amb les històries de dones de l’Orient Mitjà que han combatut per la llibertat en èpoques de lluita armada anticolonial. Huda investiga com es construeixen i es produeixen les narratives històriques, i el potencial de la ficció com a estratègia per escrutar els buits arxivístics i desestabilitzar les narratives hegemòniques.Les exposicions més recents de l’artista s’han pogut veure en espais com ara MQ Freiraum, Kunsthalle Wien, mumok i Kunstraum Lakeside, a Àustria; i a la galeria Škuc, a Eslovènia. Ha rebut el premi de la Kunsthalle Wien (2020) i la beca Vordemberge-Gildewart (2022), la beca Camargo (2023) i la beca de producció de videoart que atorguen la Fundació Han Nefkens i el Museu Tàpies (2025).
Hasan Özgür Top (Ankara, 1987) dedica la seva pràctica a estudiar com es configuren en política les relacions entre la imatge, la mitologia, la ideologia, la identitat i la noció de contracte. En particular, se centra en el paper de l’estètica, la producció de coneixement, la radicalització i la militarització en les narratives polítiques i la construcció identitària. Ha exposat i exhibit la seva obra en ciutats com Istanbul, Lima, Berlín, Shanghai, Nova York, Viena i Bèrgam.Hasan és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Màrmara (2014), i té un màster en Belles Arts pel departament de pintura de la mateixa universitat (2019). L’any 2020 es va graduar en Humanitats al Dutch Art Institute. Ha impartit cursos universitaris de producció visual i imatge en moviment a Istanbul, i actualment és artista resident a la Rijksakademie d’Amsterdam.
Més informació i imatges: Clara Renau – Tel. 646 098 591 – comunicacio.lafabracac@bcn.cat https://www.barcelona.cat/lafabracac/ca/nota-premsa/com-pedres-als-palmells-brases-i-flama [2]