Strawberry Fields explora la figura de les dones temporeres i els problemes derivats de l’agricultura intensiva, tot establint una continuïtat entre el nostre passat colonial i l’actual règim extractivista. El film, a cavall de l’assaig visual, el documental i les pràctiques de vídeo i cinema experimentals, és un viatge pels paisatges físics i humans del cultiu del maduixot al territori de Huelva
La videocreació de Montilla és el projecte guanyador de l’11a edició del Premi de Videocreació, que consisteix en una coproducció d’un projecte de videocreació entre els Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya, Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Loop Barcelona
Dissabte 15 de novembre, a les 12 h, s’inaugura l’exposició Strawberry Fields de Julia Montilla (Barcelona, 1970), on es mostra el projecte guanyador de l’11a edició del Premi de Videocreació, que consisteix en una coproducció d’un projecte de videocreació entre els Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya*, Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Loop Barcelona. L’exposició està inclosa en la programació del Festival Loop.
El treball de Julia Montilla se situa entre el documental poètic i d’observació, l’experimentació visual i la reflexió sobre el mitjà audiovisual mateix i la representació. La seva obra analitza el paper de la imatge en la construcció d’allò quotidià, el malestar psíquic, l’èxtasi religiós, així com la precarietat i l’exclusió laboral.
Strawberry Fields explora la figura de les dones temporeres i els problemes derivats de l’agricultura intensiva, i estableix una continuïtat entre el nostre passat colonial i l’actual règim extractivista. És un viatge pels paisatges físics i humans del cultiu del maduixot al territori de Huelva, construït a partir de materials de diferents procedències, que van des de captures d’aparença documental fins a l’apropiació de metratge. En aquest assemblatge hi trobem reflexions sobre la construcció visual de la figura de la jornalera i la procedència del maduixot; enregistraments dels municipis maduixersd’Andalusia occidental, i també imatges d’arxiu de jornaleres durant la revolució social, el franquisme i la Transició, així com de les seves lluites actuals. El resultat és un fons narratiu audiovisual que obre el debat sobre l’impacte de la propietat de la terra en els sistemes d’explotació. El film inclou converses amb activistes i feministes, i fragments de textos sobre treballadores del camp de Lucía Mbomio, Chadia Arab, Ana Pinto, Najat Bassit o Ana Cabana Iglesia.
Aquesta videocreació fa referència, des del títol, al tema homònim dels Beatles. La cançó, un relat lisèrgic i psicodèlic escrit a Almeria, al·ludeix a la percepció de la realitat («nothing is real»), i explora la idea que la vida esdevé més senzilla quan es tanquen els ulls al que ens envolta («living is easy with eyes closed»). Veure-hi, però, és un acte polític. Quan mirem, afectem allò que veiem i, alhora, som afectats per allò que mirem. Aquesta menció, doncs, reflexiona tant sobre l’elusió voluntària com sobre la mirada instituïda sobre el món, dues posicions que determinen la manca de visibilitat de les jornaleres. L’obra és també una aposta pel principi d’esperança i la superació de l’abatiment: es fonamenta en les estratègies de resistència i solidaritat del passat i del present, en l’aliança teixida entre persones autòctones i persones d’origen migrant, en la creació d’unes condicions de vida favorables i en les latències de l’avenir.
Julia Montilla (Barcelona, 1970), és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on actualment és professora associada i doctoranda. Forma part del projecte I+D+I Ritmos del trabajo femenino en la historia del arte y la cultura visual (Estado español, 1936-2022). Montilla se serveix d’una multiplicitat de mitjans per analitzar el paper de la imatge i la construcció visual d’allò quotidià. En l’última dècada ha desenvolupat produccions relacionades amb el malestar psíquic, l’èxtasi religiós i la precarietat i l’exclusió laboral. Des de finals dels anys noranta, la seva obra s’ha exposat a La Capella, l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona, el Centro de Arte Dos de Mayo, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona i el Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León, entre altres equipaments. Ha rebut beques d’institucions com el MoMA, la Fundación Botín, la Fundació ”la Caixa” o l’Institut de Cultura de Barcelona. Va ser vocal del Patronat d’Hangar, treballadora de la plataforma d’audiovisual experimental Hamaca i fundadora de la llibreria La caníbal.
* Els Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya són: ACVIC Centre d’Arts Contemporànies (Vic); Bòlit, Centre d’Art Contemporani (Girona); La Fabra Centre d’Art Contemporani (Barcelona); M|A|C Mataró Art Contemporani (Mataró); Mèdol – Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (Tarragona); Centre d’Art la Panera (Lleida); Lo Pati Centre d’Art – Terres de l’Ebre (Amposta); i Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat).
Més informació i imatges:
Clara Renau – Tel. 646 098 591 – comunicacio.lafabracac@bcn.cat [1]