Les mostres, que formen part del programa Barcelona Producció 2025, es podran visitar fins al pròxim 6 de juliol
La romería de los cornudos és una investigació plàstica de María Alcaide per a l’espai Capella que reinterpreta la Romeria del Rocío i l’entorn de Doñana des d’una perspectiva hidrofeminista
La pantalla mutant, de Pol Merchan, excava en el cinema tardofranquista per dislocar-lo, reescriure’l, reparar-lo, i convertir-lo en un aquelarre d’insurgències
Avui dimarts 29 d’abril, a les 19.00 h, s’inauguren les exposicions La romería de los cornudos, de María Alcaide, i La pantalla mutant, de Pol Merchan, al Centre d’art La Capella.
A l’Espai Capella, hi trobem el treball de María Alcaide, una recerca plàstica que parteix del ballet homònim de García Lorca i Rivas Cherif (1933) amb la finalitat de fer una lectura heterodoxa de la romeria del Rocío i l’entorn de Doñana a través del vídeo, la dansa, la música o la creació de vestuari, tot això des d’una perspectiva hidrofeminista que se centra en els usos del territori.
La romería de los cornudos va ser l’avantsala de Yerma, peça fonamental de l’autor en què la fertilitat és, sens dubte, el tema central, que es reflecteix fins i tot en el paisatge. En aquest cas, l’escenari és el Parc Nacional de Doñana, així com les zones turístiques, industrials i agrícoles que l’envolten. En resum, aquest projecte és una actualització del relat que se centra en els usos del territori, així com en les dinàmiques productives i reproductives dels agents que hi transiten. Si Lorca és el poeta de l’aigua, aquí, la rosada, la maresma, el riu i el mar serviran com a eixos per abordar les problemàtiques socioeconòmiques, ambientals i espirituals a què s’enfronten els personatges en relació amb l’ecosistema en què s’inscriuen. La sobreexplotació dels recursos naturals es barreja amb l’explotació laboral, els ritus de pas, el culte religiós i, sobretot, la construcció d’unes formes de producció lligades directament a la violència i l’extractivisme a tots els nivells.
A l’Espai Rampa, La pantalla mutant de Pol Merchan emergeix com una amalgama de formes en interdependència sociotècnica erràtica, com a criatures en transformació perpètua que excaven en el cinema tardofranquista, el disloquen, el reescriuen, el reparen, i el converteixen en un aquelarre d’insurgències, de desobediència a les imposicions ontològiques del que compta com a u (o no), el que accedeix a la mirada o el que es contorneja com a cos. El fantaterror de la dècada dels setanta i els vuitanta deixa de ser una galeria bidimensional de monstres i cossos desmembrats per convertir-se en un llenç esquinçat en què allò queer o allò trans*, allò dissident i allò reprimit, hi troben esquerdes per on filtrar-se, vectors per on expandir-se.
María Alcaide és graduada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla; va cursar la Licence en Arts Plastiques a la Universitat de París VIII i té un màster en Recerca en Art i Disseny per Eina UAB. Ha rebut el premi Generació 2021 i la beca de producció de la Fundació ”la Caixa” 2020, entre altres, i ha mostrat la seva obra a l’Arxiu de la Bauhaus de Berlín, al Frankfurter Kunstverein, a la Cité des Arts i a la Villa Belleville de París, així com a Can Felipa, al LOOP Barcelona, a la Fabra i Coats, a Matadero o al Centro Conde Duque. Ha completat residències de recerca al MACBA de Barcelona, a l’EHESS de París, a la UDK de Berlín, al C3A de Còrdova o al Sàhara Occidental, entre altres.
Pol Merchan és artista, cineasta i comissari de l’Xposed Queer Film Festival de Berlín. Es va graduar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va completar el màster Art in Context a la Universität der Künste de Berlín. La seva obra ha estat exposada internacionalment en institucions artístiques i festivals de cinema, com el Centre d’Art La Panera, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Videonale, International Film Festival Rotterdam, Hot Docs Canadian International Documentary Festival, Dok Leipzig, Ann Arbor Film Festival i Anthology Film Archives. El seu treball forma part de la col·lecció de la Fundació Leandre Cristòfol i el Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida.