La meva aportació és la primera presentació museogràfica de la filmografia completa de la cineasta afrocubana Sara Gómez (Guanabacoa, 1942 – l’Havana, 1974), una de les principals representants del documentalisme fet a Cuba durant els anys seixanta i setanta del segle passat.
Roger Bernat comissaria l’exposició Autopenetració, dedicada al dramaturg Eugenio Barba (Bríndisi, 1936) fundador de l’Odin Teatret i abanderat del «Tercer teatre», que sorgeix als anys 70 a les perifèries de les grans capitals d’Europa i Llatinoamèrica.
Coincidint amb el centenari del naixement de la performer Cathy Berberian (Attleboro, Massachusetts, 1925 – Roma, 1983), l’exposició a cura d’Arnau Horta examina la genealogia de Stripsody, la seva òpera prima com a compositora i una de les creacions vocals més inclassificables del segle xx.
Cultivar l’estrany ofereix una mirada antològica a la trajectòria d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971) amb projectes duts a terme des de la primera meitat dels anys noranta fins al 2022, a més d’altres concebuts específicament per a La Virreina Centre de la Imatge.
Avui dimecres 16 d’abril, a les 19 h, tindrà lloc la inauguració de quatre noves exposicions a La Virreina Centre de la Imatge que podran visitar-se fins al 28 de setembre del 2025: Sara Gómez. La meva aportació; Eugenio Barba / Odin Teatret. Autopenetració; Cathy Berberian. Stripsody, i Ávaro Perdices. Cultivar l’estrany. A les 11.00 h tindrà lloc la roda de premsa de presentació a l’Auditori Lab i continuarà amb una visita guiada a les quatre mostres per part dels comissaris i l’artista Álvaro Perdices. La conferència de l’auditori es podrà seguir per streaming en aquest enllaç:
La meva aportació
Amb el comissariat de Valentín Roma, La meva aportació és la primera presentació museogràfica de la trajectòria de Sara Gómez (Guanabacoa, 1942 – l’Havana, 1974), una cineasta clau en el panorama del documentalisme fet a Cuba durant les dècades dels seixanta i setanta. Aquesta mostra no només recull la seva filmografia completa, en una versió restaurada, sinó que també la contextualitza amb vint-i-quatre pel·lícules realitzades per autors coetanis, des de Chris Marker a Fernando i Miñuca Villaverde, des de Tomás Gutiérrez Alea o Santiago Álvarez a Agnès Varda, que van filmar la realitat cubana de l’època. Paral·lelament, s’han reunit una col·lecció de peces que il·lustren l’anomenada dècada prodigiosa del cartellisme cubà de mitjan segle xx, amb dissenyadors llegendaris com Bachs, Rostgaard, Ñiko o Azcuy, entre d’altres.
En aquest sentit, Sara Gómez investiga el seu moment històric des d’un triple enclavament conflictiu: jove, dona i negra, mentre que totes les seves obres s’inscriuen en el marc del projecte revolucionari que arrenca l’any 1959, encara que poden observar-se, avui, com un sismògraf de les tensions que es van anar generant a l’illa durant els primers quinze anys del triomf de la revolució.
Exponent d’una filmografia basada en la potència política del testimoni, els films de Sara Gómez, i especialment Mi aporte… (1972), una de les seves peces essencials i que precisament dona nom a la mostra, exploren els llocs construïts per les dones en l’esfera pública, l’àmbit laboral i el territori domèstic; sobre les ideologies que aquestes despleguen, segons les seves diverses extraccions econòmiques i els seus particulars sistemes de valors, contra un masclisme totalitari.
El cinema de Sara Gómez es mostra particularment amatent als processos de marginalització i als antagonismes de classe. Però, davant de certs conceptes utilitzats en excés per les gramàtiques del moment, la seva obra aborda quins són aquells sabers que les capes més vulnerables despleguen per impugnar la Història majúscula, en quines circumstàncies els individus esdevenen subjectes socials complexos.
Autopenetració
El dramaturg i investigador teatral Eugenio Barba (Bríndisi, 1936) funda l’Odin Teatret i abandera el «Tercer teatre», que sorgeix als anys setanta a les perifèries de les grans capitals d’Europa i Llatinoamèrica. Aquest moviment, al marge d’institucions i avantguardes, s’enfoca a la creació col·lectiva i l’organització no jeràrquica del treball.
Malgrat que la companyia segueix en actiu, la mostra ―comissariada per Roger Bernat i coproduïda amb el Polo Biblio-Museale di Puglia― recorre la seva activitat entre el 1971 i el 1979, anys en què apuntala formes dissidents que van començar en el que Barba va anomenar l’«autopenetració col·lectiva», és a dir, l’afany, compartit amb la modernitat, d’endinsar-se en les interioritats del cos, en les cultures remotes i en l’exploració d’un mateix, i que van acabar prenent els carrers d’Europa i l’Amèrica Llatina.
Durant aquest període, l’Odin Teatret es va negar a actuar a Espanya per la seva oposició a la dictadura franquista. No obstant això, Toni Cots, actor català de la companyia, es va posar en contacte amb l’investigador Xavier Fàbregas i amb Joan Font, director de Comediants, per fer cercaviles i espectacles tant a Barcelona com a Mataró i a Canet de Mar. A València, però, l’alcalde s’oposà al fet que El llibre de les danses es mostrés als carrers de la ciutat. Finalment, el troc es va fer al psiquiàtric de Bétera, dirigit pel doctor Enric Jordà.
Stripsody
Cent anys després del naixement de Cathy Berberian (Attleboro, Massachusetts, 1925 – Roma, 1983), aquesta exposició comissariada per Arnau Horta examina la genealogia de Stripsody, la seva òpera prima com a compositora i una de les creacions vocals més inclassificables del segle xx. Creada amb la complicitat d’Umberto Eco, la peça combina la imatge, la performance i l’experimentació amb la paraula a partir de l’ús d’onomatopeies inspirades per la iconografia i el llenguatge dels còmics.
Figura clau de l’avantguarda musical europea, Berberian no tan sols va posar veu a algunes de les obres més importants de Luciano Berio, John Cage o Sylvano Bussotti, entre altres compositors, sinó que va inspirar aquestes mateixes obres i va contribuir de manera decisiva a la seva creació. En aquest sentit, la veu portentosa i prodigiosament versàtil de Berberian sempre va ser molt més que un simple instrument posat al servei de la interpretació.
La mostra presenta Stripsody com un artefacte cultural singular pertanyent a un moment històric i un ambient intel·lectual molt particulars. Així, s’indaga en la genealogia de la peça i s’explica el paper que van tenir en la creació i el desenvolupament d’aquesta figures com el semiòleg Umberto Eco, el pintor Eugenio Carmi o l’il·lustrador Roberto Zamarin, autor del logotip de la formació Lotta Continua i de les historietes satíriques operaistes protagonitzades per Gasparazzo.
Cultivar l’estrany
Aquesta mirada antològica a la trajectòria d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971) a cura de Valentín Roma reuneix un conjunt de projectes duts a terme des de la primera meitat dels anys noranta fins al 2022, a més d’altres concebuts específicament per a La Virreina Centre de la Imatge i diverses instal·lacions en una versió actualitzada.
La dialèctica aparent entre l’underground i l’erudició constitueix la base dels seus projectes, que sovint «aborden» algunes dissidències des d’operacions i gestos microhistòrics, o que «llegeixen» la història de l’art alliberant-la de qualsevol academicisme, com si aquesta fos una mena de llarga missiva amb molts remitents, una carta redactada, al mateix temps, per Velázquez i Kenneth Anger, Cornelis van Poelenburgh i Andy Warhol.
Álvaro Perdices ha estat pioner a l’hora d’oposar l’acció humana i la seva rèplica a càrrec d’una natura que ens alerta dels perills del progrés mitjançant l’anarquia ecològica. També va explorar, fa trenta anys, l’educació lliure, les cooperacions amb nens en període formatiu, les eines que ells mateixos poden fabricar davant els models pedagògics coercitius.
Cultivar l’estrany al·ludeix a tot un ventall de significats. «Cultiu» com allò que s’ha d’alimentar perquè creixi, tant si és un camp, com una ideologia, com un mateix. «Cultiu» com a menció dels paisatges, la natura i la botànica de perifèria, que tant signifiquen en l’obra de Perdices. «Cultiu» com a homenatge al llibre Cultivos (2008), de l’escriptor i editor Julián Rodríguez, una persona fonamental en l’evolució de l’artista. D’altra banda, el que és «estrany» entès des de l’accepció que ho associa als elements queer i fins i tot uncanny.
Destaca, al final de la mostra, la proposta Formes de l’avenir (2025), que reprèn els assajos dirigits, el 1936, per Pura Maortua i Federico García Lorca de l’obra teatral d’aquest últim titulada Así que pasen cinco años (1931) ―de la qual se’n mostren els manuscrits originals cedits per l’Archivo Fundación Federico García Lorca de Granada― juntament amb els dissenys ceràmics de Maruja Mallo, que van desaparèixer durant els bombardejos de la Guerra Civil i que han recreat a l’Escola de Ceràmica de la Moncloa de Madrid. Tots dos projectes truncats tornen avui a les sales de La Virreina per inscriure’s en una restitució pendent d’acabar.
Més informació: Laia Carbonell Ferrer – 677441414 / 933161156 – lcarbonellf@bcn.cat