El Servei d’Arqueologia de Barcelona i l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya estan tractant una sola de cautxú de més de 80 anys, la primera vegada que es troba aquest material arqueològic
Al Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona arriben peces de les excavacions arqueològiques des de la prehistòria fins a l’època contemporània. En el marc de la intervenció arqueològica del refugi antiaeri de la Torre de la Sagrera, que aviat s’obrirà al públic després de la seva rehabilitació i museïtzació, s’ha trobat una sola de cautxú. El refugi va quedar clausurat després del conflicte bèl·lic i, al 2014, es va redescobrir intacte amb motiu de les obres de rehabilitació i ampliació de l’edifici.
En aquest espai, els arqueòlegs han trobat una sola de cautxú d’alguna persona que va buscar protecció al refugi durant els atacs aeris de la Guerra Civil. Es desconeix a qui va pertànyer ni el tipus exacte de calçat, encara que pel material i el disseny potser podria tractar-se d’una espardenya, però no se sap amb certesa. Per al Servei municipal d’Arqueologia es tracta d’un objecte singular ja que és la primera vegada que es troba aquest material arqueològic i el procediment de conservació ha suposat tot un desafiament.
El primer pas ha estat informar-se mitjançant bibliografia existent i buscar assessorament a l’Institut Canadenc de Conservació, referent en aquest àmbit en materials contemporanis, a més de contactar amb la restauradora francesa especialitzada en plàstics Sylvie Ramel. En ambdós casos, els experts van aconsellar que era necessari saber si el cautxú era natural o sintètic perquè el tractament de conservació és diferent en funció d’un tipus o altre. Per aquest motiu, es va enviar una mostra a l’Institut Químic de Sarrià per a la seva anàlisi i va determinar que molt probablement es tractaria de cautxú natural, tenint en compte també l’època de l’objecte, de més de 80 anys.
Arrel del resultats s’ha triat el tractament més adient, la anòxia. Aquest mètode consisteix a mantenir l’objecte un cert temps aïllat dins d’una bossa de plàstic especial deixant-lo sense oxigen a través de la inserció d’un gas inert, com el nitrogen, mitjançant un generador amb l’objectiu d’eliminar insectes xilòfags, com l’arna, o microorganismes que puguin fer malbé l’objecte. Tot aquest procediment s’ha dut a terme amb una col·laboració entre el Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona i l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, dependent del Departament d’Educació de la Generalitat.
“Quan arriba una peça de caràcter orgànic el pas previ és assegurar-nos la seva desinfecció. L’anòxia es va introduir per substituir productes químics tòxics que abans eren imprescindibles per realitzar aquesta tasca”, apunta Rosa Rocabayera, biòloga i professora de ciències i tecnologia de l’escola encarregada d’aquesta intervenció, qui destaca la tasca en aquest camp de la pionera Nieves Valentín Rodrigo, de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya.
Per altra banda, el cautxú natural emet gasos que per a la peça no són nocius però sí per a les que estan al voltant si es guarden en un magatzem, com és el cas, al Centre de Col·leccions de Zona Franca. “L’anòxia compleix una doble funció: conservar objectes a llarg termini tot i que no tinguin microorganismes i evitar que es deteriorin les peces del voltant. Aquí no estem fent restauració sinó conservació preventiva o curativa”, destaca Kusi Colonna-Preti, conservadora restauradora del Servei d’Arqueologia de Barcelona.
“En arqueologia, resulta bastant inusual que es conservi aquesta sola de cautxú per la mateixa naturalesa del material perquè l’orgànic és molt estrany i extraordinari. En aquest sentit, pensem més en altres materials com ceràmiques, vidres o metalls”, afegeix Joan Escudé, secretari de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
Després d’una setmana amb el procediment d’anòxia i amb resultat satisfactori, la sola torna a estar sota custòdia del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Després d’un temps d’observació i una vegada que es doni la peça per estabilitzada, com tot material arqueològic, passarà a formar part de l’arxiu arqueològic gestionat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA).