Aquest migdia ha tingut lloc, al Jardí de les Escultures, l’homenatge de la ciutat de Barcelona al dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. L’acte ha comptat amb la participació de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; de la filla de l’homenatjat, Carlota Benet, i dels dramaturgs Sergi Belbel i Josep M. Miró.
Durant l’homenatge, conduït pel director teatral Toni Casares, s’han projectat vídeos relacionats amb la vida de Benet i Jornet, s’han fet lectures dramatitzades a càrrec de Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau i Lluís Soler, i actuacions musicals dels pianistes Albert Guinovart i Andreu Gallén.
Josep M. Benet i Jornet, per Carlota Benet
“Josep M. Benet i Jornet va néixer a Barcelona el 1940 en plena postguerra. L’ambient trist i de repressió de l’època va marcar la seva infantesa i el va perseguir durant tota la seva vida adulta. Li va passar, però, una cosa meravellosa: va voler ser escriptor de teatre i, tot i que pensava que mai veuria una obra seva representada, se’n va sortir. El 1963 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra amb Una vella, coneguda olor i des de llavors fins que va ser diagnosticat amb Alzheimer el 2014, no va parar mai d’escriure. Va ser autor de al voltant de cinquanta textos teatrals, gairebé tots estrenats, i va obtenir nombrosos guardons, el darrer el premi d’Honor de les lletres catalanes el 2013. Alguns dels seus títols més coneguts són Revolta de bruixes, Desig, Fugaç, L’habitació del nen, Dues dones que ballen i Soterrani. Per altra banda, tot i que l’amor de la seva vida va ser el teatre en moltes ocasions li va fer el salt amb la televisió i avui en dia encara és recordat per ser guionista de serials com Poble Nou, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres i Ventdelpla. Es pot dir que va dedicar la seva vida a la creació i el seu desig més fervent va ser poder aportar el seu gra de sorra al desenvolupament de la literatura dramàtica en català.
Per altra banda va ser sobretot profundament barceloní. Els seu entorn natural era l’asfalt, els cinemes, els teatres i la bonica arquitectura de la ciutat que tant estimava. Fora d’ella se sentia perdut i va escriure moltes obres que l’ajudaran a fixar en la memòria col·lectiva, sobretot la seva versió humil, catalana i perdedora de postguerra de la que parla en la seva trilogia Una vella coneguda olor, Baralla entre olors i Olors, tot i que també en fa homenatge a d’altres peces seves com Berenàveu a les fosques o Salamandra, entre d’altres. Per aquest motiu hauria estat especialment emocionat de ser reconegut per aquesta ciutat que tant va estimar i que va immortalitzar en els seus textos.”