Avui dilluns 14 de juny, a les 13 hores, s’ha descobert una placa dedicada al poeta i artista plàstic Joan Brossa i a l’activista cultural Pepa Llopis, a la casa on van viure al carrer Gènova, 25, al districte d’Horta – Guinardó. A l’acte ha assistit el tinent d’alcaldia de Cultura, Ciència, Educació i Comunitat, Joan Subirats; el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, i la regidora del Districte d’Horta Guinardó, Rosa Alarcón, junt amb Vicenç Altaió i Glòria Bordons, en representació de la Fundació Joan Brossa, i Mercè Centellas, filla de Pepa Llopis.

Des de Barcelona Ciutat de la Literatura de la UNESCO es desenvolupa el Mapa Literari de la Ciutat, una cartografia que senyalitza espais vinculats a escriptors de totes les èpoques. Les cases on van viure, les biblioteques que van freqüentar, els racons importants per a les seves biografies. La placa a la casa de Brossa i Llopis segueix sumant plaques literàries al Mapa Literari de la Ciutat que ja compta amb més de mig centenar.

Pepa Llopis i Joan Brossa

Pepa Llopis (Barcelona, 1925 – Calders, 2011) va ser la companya de Joan Brossa des del 1972 i va tenir un paper clau en la seva vida. Es van conèixer a través de Josep Centelles, company de Brossa en el servei militar a Salamanca, un cop acabada la guerra civil, ja que Pepa Llopis fou la dona de Centelles.

Les primeres representacions teatrals de la poesia escènica de Brossa van tenir com a espectadors el matrimoni de Pepa Llopis i Josep Centelles. La Pepa, al costat del seu marit, va impulsar el teatre de Brossa des dels anys 50. De fet es conserva una fotografia en què interpreta un dels papers de La sal i el drac de 1956, dirigida pel mateix Josep Centelles el 1957. La parella va estar sempre al darrere de la promoció del teatre de Brossa.

La Pepa tenia una mirada molt crítica sobre el teatre i en justa correspondència Brossa li va dedicar el seu Teatre complet l’any 1974 amb aquestes paraules: “Dedico a Pepa Llopis, col·laboradora entranyable, la meva poesia escènica.”

A partir de 1972, un cop Pepa va començar a treballar a l’hospital de Sant Pau i va poder llogar un pis (el del carrer Gènova), li va oferir de viure plegats. Això va permetre a Brossa tenir per primer cop a la vida un equilibri emocional, però, a més, a partir d’aleshores, un cert ordre es va instal·lar en la seva quotidianitat. La companya es va convertir d’alguna manera en la seva secretària però també en la impulsora de la seva obra i, gràcies a ella, augmentaren les edicions d’obra gràfica i d’objectes de Brossa.

D’altra banda, va compartir amb ella uns moments molt importants de la història del país: la mort de Franco, la transició, el retorn de Tarradellas, la instauració de la democràcia, etc. I Pepa Llopis va ser testimoni dels reconeixements al poeta. Ella era la que contestava  la gent (fins al punt que hi hagué molts poetes o estudiosos estrangers que van acabar sent grans amics de la Pepa, com John London), la que organitzava “soparets” i procurava atendre a tothom, amb un respecte i una delicadesa extraordinaris.

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), és el poeta avantguardista català més representatiu del segle XX. De família menestral, als disset anys va haver d’anar a la guerra on va començar la seva carrera poètica. Als anys quaranta, a partir de la coneixença de J. V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, es va introduir en el surrealisme. Gràcies als seus consells i dins d’una línia neosurrealista va començar a escriure sonets, odes i teatre (que ell anomenava poesia escènica).

El 1941 va realitzar els seus primers poemes visuals, tot seguint els paràmetres futuristes. De 1943, és el seu primer objet trouvé; de 1950, el seu primer objecte fet a partir de l’aparellament de dos objectes diferents; i de 1956, la seva primera instal·lació (a l’aparador d’una botiga). Els seus primers contactes i amistats van ser bàsicament artístics. Així, va ser cofundador de les revistes Algol (1946) i Dau al Set (1948), que van suposar la represa de l’avantguardisme després de la Guerra Civil Espanyola.

A partir de l’any 1950, la poesia de Brossa va experimentar un tomb, gràcies a la coneixença del poeta brasiler João Cabral de Melo. La seva intenció va ser més política i el trencament formal, va ser absolut ( Em va fer Joan Brossa, 1950). Paral·lelament, la ruptura formal el va portar a una més gran conceptualitat i sintetització, evident en llibres de tombants dels seixanta ( Poemes civils, 1960 o El saltamartí, 1963), que ja contenien poemes visuals.

Aquest camí va aconduir Brossa cap al món de la plàstica. A partir de la primera exposició antològica a la Fundació Joan Miró, «Joan Brossa o les paraules són les coses» (1986), les seves exposicions van proliferar arreu del món. La celebrada el 1991 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid li va atorgar renom internacional. A més, la seva poesia va arribar al carrer, amb els anomenats poemes corporis en espais públics, com el «Poema visual transitable» al Velòdrom de Barcelona (1984).

Brossa ha estat sempre a la frontera entre gèneres. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants i de naturalesa diversa. En el camp escènic, va escriure accions espectacle ja des dels anys quaranta i després va practicar altres gèneres parateatrals, com els monòlegs de transformació, els ballets i concerts, on destaquen les col·laboracions amb Josep M. Mestres Quadreny i Carles Santos ( Suite bufa de 1966 o Concert irregularde 1968), així com teatre de text, llibrets d’òpera i guions cinematogràfics.

A partir de la sorpresa que va suposar en el moment de la seva publicació Poesia rasa (1970), Brossa es va imposar com una de les figures de la literatura catalana contemporània més interessants. Els reconeixements van arribar tard, però merescuts (Lletra d’Or 1981, Premi Ciutat de Barcelona 1987, Medalla Picasso de la Unesco 1988, Premi Nacional d’Arts Plàstiques i de Teatre de la Generalitat 1992, 1998).