Avui dijous, 14 de gener, a les 18 hores, al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, l’Alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha presidit l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural als ballarins i coreògrafs Cesc Gelabert i Anna Maleras, i al Mèrit i Científic a la Facultat de Nàutica de Barcelona.
L’acte ha comptat també amb la presència del tinent d’alcaldia de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat, Joan Subirats, i el Dr. Agustí Martín, degà de la Facultat de Nàutica de Barcelona. Les glosses han anat a càrrec de Toni Jodar, deixeble, col·laborador i ballarí del Cesc Gelabert i de l’Anna Maleras, i del professor Francesc Torres, rector magnífic de la UPC.
L’acte de lliurament de les tres medalles es pot recuperar a través del canal de youtube de l’Ajuntament en el següent enllaç: https://youtu.be/nU5T9HEAHEQ [1].
Fotografies lliurament medalles [2]
[3]El 22 de febrer de 2019, el plenari del Consell Municipal va acordar atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a Cesc Gelabert “per haver connectat Barcelona amb la modernitat en el món de la dansa, per la qualitat de les seves creacions, i per la seva condició de pioner en l’exportació de dansa feta a Catalunya d’alta qualitat”; i a l’Anna Maleras Colomé “pel seu paper cabdal en la internacionalització de Barcelona com a centre mundial de dansa, generant l’entrada de nous corrents artístics a la nostra ciutat i exportant-la alhora com a centre de formació de primer nivell, així com per la seva feina única com a formadora de generacions senceres de ballarins barcelonins.” Posteriorment, el 28 de febrer de 2020, el plenari acordava atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Científic a la Facultat de Nàutica de Barcelona en el seu 250è aniversari, “per la seva actuació formativa i docent de qualitat reconeguda amb l’objectiu de formar professionals altament qualificats i per la seva contribució a fer de Barcelona una capital marítima.”
Cesc Gelabert
Cesc Gelabert és un dels coreògrafs i ballarins més importants de la història recent de Barcelona, Catalunya i Espanya. Creador que ha establert unes profundes arrels a la ciutat, és també un dels més reconeguts artistes en el camp de la dansa a nivell internacional. Nascut a Barcelona el 1953, als disset anys va començar la seva formació en el món de la dansa a l’estudi d’Anna Maleras, on va rebre classes de jazz, contemporània i altres tècniques. Durant els seus anys d’aprenentatge, Gelabert també s’instruiria a Londres –entre d’altres, de la mà de Matt Mattox– i a Nova York.
Membre del Grup d’estudi Anna Maleras fins el 1972, Gelabert començaria a elaborar les seves pròpies coreografies ben aviat, i el 1973 estrenaria el seu primer solo en col·laboració amb Frederic Amat, artista amb qui establiria a partir d’aleshores una sòlida cooperació artística –així com faria amb Carles Santos. Malgrat la importància artística d’aquests vincles, cap destacaria en la carrera de Gelabert com l’establert a partir de 1980 amb Lydia Azzopardi, amb la que –després de, després de presentar diversos espectacles de creació conjunta dissenyats a l’espai barceloní La Fàbrica– fundarien el 1985 la Companyia de Dansa Gelabert Azzopardi, amb la que aquell mateix any s’iniciarien en la producció de dansa de gran format amb l’espectacle Desfigurat, i amb la que es consolidarien a nivell mundial amb els espectacles Rèquiem (1987, amb música de Verdi) i Belmonte (1988, amb música de Carles Santos).
L’any 1987 Fabià Puigserver va convidar a Gelabert Azzopardi a esdevenir companyia associada del Teatre Lliure de Barcelona, institució que a partir d’aleshores coproduiria i acolliria l’estrena de moltes de les més de vint-i-cinc obres que Gelabert coreografiaria per a la companyia. Entre el 2003 i el 2012, aquest lligam es faria més estret, al esdevenir Gelabert Azzopardi companyia resident del Teatre Lliure. Paral·lelament, i com a fidel reflex de l’equilibri entre l’arrelament local i la projecció internacional que ha caracteritzat tota la carrera de Cesc Gelabert, Gelabert Azzopardi havia sigut companyia resident al Teatre Hebbel de Berlín (1987-2003). A la capital alemanya establirien vincles artístics amb el coreògraf Gerhard Bohner, del que Gelabert versionaria amb gran èxit –un cop mort l’artista alemany– la seva obra Im Goldenen Schnitt I/II. El seu renom internacional li ha valgut per a crear un solo per al ballarí rus Mikhail Barysknikov (In a Landscape) i rebre encàrrecs de teatres d’arreu del món.
Al llarg de la seva carrera, Gelabert també ha fet dialogar la seva disciplina amb d’altres àmbits, com quan va explorar els límits de la inclusió social en l’art (Arthur’s feet, 2003, en coproducció amb el Festival d’Edimburg); la relació entre l’art i la ciència (Orion, 2007) o les sinèrgies entre la dansa i el futbol (Foot-ball, 2015, basada en el joc del primer equip del Barça, coproduïda amb El Teatre Nacional de Catalunya).
Primer coreògraf català que obria el Festival Grec amb un espectacle de dansa (La muntanya al teu voltant, 2011, en col·laboració amb Pascal Comelade i Perejaume), Cesc Gelabert ha rebut una gran quantitat de reconeixements al llarg de la seva trajectòria, entre els que destaquen la Medalla de Oro al Mérito en las Artes Escénicas; el Premio Nacional de Danza del Ministeri de Cultura d’Espanya; el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya; el Premi Ciutat de Barcelona, així com diversos premis Max i Butaca.
Anna Maleras
Anna Maleras és una figura clau en l’entrada de Barcelona a les tendències artístiques que marcarien la dansa durant la segona meitat del segle XX a escala mundial i en la formació de generacions senceres de ballarins a la Ciutat Comtal.
Nascuda a Barcelona l’any 1940, va formar-se en dansa clàssica amb Joan Magriñà i Sanromà i en dansa espanyola amb la seva cosina Emma Maleras i Gobern, una formació que ampliaria posteriorment al Centre de Dansa Hightower de Canes, on va descobrir la tècnica Graham i el jazz a través del seu mestre Lyn MacMurray. Al tornar a Barcelona va incorporar-se com a membre del cos de dansa del Gran Teatre del Liceu i va fundar l’escola de dansa Estudi Anna Maleras (1967), situada al barri del Putxet, i, pocs anys més tard, el Grup d’Estudi Anna Maleras (1972), des dels que va introduir el Jazz i la Dansa Moderna a Catalunya. D’igual importància a la tasca formativa realitzada al llarg de tot el curs a la seva acadèmia de ball, Maleras va engegar a partir de l’estiu de 1980 uns Stage Internacionals de Dansa (celebrats a l’Institut del Teatre de Barcelona en algunes ocasions, però també en altres localitats catalanes i a Palma). A les classes de l’escola de dansa i dels diversos stage s’hi han format durant dècades ballarins de Barcelona i d’arreu del món, alguns d’ells amb trajectòries posteriors tan importants com Cesc Gelabert.
El prestigi aconseguit per Maleras a través de la seva feina formativa en el món de la dansa li ha valgut ser sol·licitada com a membre dels jurats d’alguns dels premis més prestigiosos de l’àmbit cultural català i estatal –entre ells, dels Premis Ciutat de Barcelona. Igualment, l’any 1997 va ser nomenada membre del Consell de la Dansa del Ministeri de Cultura espanyol i des de l’any 2009 és membre del Consell d’Assessors Artístics del Gran Teatre del Liceu.
Entre els reconeixements que Maleras ha rebut fins ara, destaquen el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya (1988); la Medalla d’Argent al Mérito a las Bellas Artes del Ministeri de Cultura d’Espanya (1996); el Premi Nacional d’Ensenyament de les Arts (1999); el Premi de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (2004) i la Creu de Sant Jordi (2008). La seva trajectòria ha sigut objecte de retrospectives també en llibres com el promogut des de l’Institut del Teatre i coordinat per Jordi Fàbregas l’any 2017.
L’Escola de Nàutica de Barcelona
La creació de l’Escola de Nàutica de Barcelona l’any 1769, nou anys després que es constituís la Junta de Comerç, va permetre la represa de la tradició marítima a la ciutat. La formació de pilots i capitans era alhora una exigència dels nous temps i un mitjà per assolir el refloriment comercial. Aquella Escola de Nàutica contribuí a consolidar el paper de Barcelona com a capital marítima de la Mediterrània.
Inicialment es va fixar en vint el nombre d’estudiants, repartits proporcionalment respecte al nombre d’inscrits a cada matrícula marítima. La fama de l’Escola es va estendre ràpidament i abans d’acabar l’any ja hi havia estudiants de tota la costa.
L’edifici on es va instal·lar l’Escola primerament estava situat a la Barceloneta, però aviat va quedar petit. D’allà va traslladar-se a diferents ubicacions, fins a la construcció de l’edifici de Pla de Palau, lloc que continua ocupant actualment.
La influència de l’Escola creixia i el 1770 ja s’havien expedit permisos a alguns estudiants per fer la ruta d’Amèrica. L’any 1792 eren ja 352 els estudiants que havien passat pel centre. L’any 1815, després de la guerra del Francès, l’Escola Nàutica va ser totalment reorganitzada i, sota la direcció de fra Canellas, va assolir un científic a l’altura dels millors centres existents a Europa. Un sotrac afectà a les Escoles de Nàutica com a conseqüència del triomf de la revolució de 1868, ja que el govern va deixar de sostenir-les, de la mateixa manera que ho va fer amb les de Belles Arts i d’altres. Immediatament la direcció de l’Escola de Nàutica de Barcelona es va mobilitzar i buscà el recolzament de la Diputació Provincial, entitat que acordà fer-se’n càrrec.
Al llarg del segon decenni del segle XX hi hagueren bastants frecs entre el Ministerio de Instrucción Pública, del qual depenien acadèmicament les escoles, i el de Marina, que seguia examinant i expedint els títols, però tot va canviar amb el directori militar de Primo de Rivera. Un decret del 1924 suprimia totes les escoles de nàutica existents, al mateix temps que en creava quatre, una de les quals era la de Barcelona.
Uns anys més tard, l’Escola donà un gran salt endavant, quan va quedar vinculada a l’Institut Nàutic de la Mediterrània, al mateix temps que s’aprovava la construcció del nou edifici.
Al llarg de la seva història l’Escola ha hagut de fer front a diferents reptes i canvis socials, així com a diferents canvis de dependència. En aquest sentit, un decret de 1990 va fixar el pas de l’Escola Superior de la Marina Civil a la Universitat Politècnica de Catalunya com a Facultat de Nàutica, que marcava el pas dels estudis a nivell superior. L’Escola ha tingut una gran capacitat per adaptar-se als canvis que ha imposat el progrés de la ciència del coneixement i les exigències que imposen en tot moment els vaixells i la navegació. La seva activitat ha estat centrada en impartir, promocionar i fomentar tots els estudis relacionats amb la seva especialitat. Però l’Escola no s’ha limitat només a l’ensenyament, també ha organitzat diverses activitats, cursos, congressos, conferències i la seva col·lecció d’instruments, llibres i models va ser el germen de l’actual Museu Marítim de Barcelona.
La Facultat de Nàutica de Barcelona és actualment la més antiga de totes les que hi ha a Espanya i enguany celebra el 250è aniversari de la seva creació. Al llarg de tota la seva trajectòria, ha sabut combinar la tradició amb la modernitat, sempre adaptant-se als requeriments del món professional i social de cada moment. Aquest mateix any la Facultat de Nàutica de Barcelona ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.