El Comissionat de Programes de Memòria promou aquesta exposició, que es podrà veure del 13 maig al 26 de juny, al pati del Palau de la Virreina.
La mostra evidencia com la mobilització ciutadana va forçar l’Ajuntament a rectificar la votació contrària de divuit regidors a subvencionar classes en català.
L’Ajuntament de Barcelona, per mitjà del Comissionat de Programes de Memòria, ha organitzat una exposició que sota el títol “1975. Els regidors del NO al català”, vol donar a conèixer els fets ocorreguts l’any 1975, quan divuit regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar contra una proposta de donar una subvenció a l’ensenyament en català, i com la mobilització veïnal ràpida i efectiva i el menyspreu de la ciutadania va obligar el consistori a rectificar.
L’exposició “1975. Els regidors del NO al català” es podrà veure gratuïtament al pati del Palau de la Virreina del 13 maig al 26 de juny i n’és el Comissari Martí Marín Corbera. Així mateix, en el marc d’aquesta exposició, el proper 18 de maig hi ha previst celebrar un acte institucional al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona amb la presència del Comissionat de Programes de Memòria, Ricard Vinyes, el Comissari de l’exposició, Martí Marín Corbera, el periodista Josep Maria Cadena, que pronunciarà la conferència amb el títol “Testimoni d’un periodista de l’època”, i Miquel Angel Pasqual, de La Trinca, formació que va denunciar aquests fets amb ironia en la seva coneguda cançó dels 18 jutges, l’any 1976.
La petita història dels divuit regidors del no, que es van oposar a subvencionar classes de llengua catalana, demostra la ineptitud del règim franquista, i de com el sentir majoritari de la població va fer de la llengua catalana un element identificador. La reivindicació de la llengua catalana va jugar, doncs, un paper en la lluita final contra la dictadura franquista.
La mostra que es podrà veure al pati del Palau de la Virreina s’organitza en sis estructures pentagonals que contenen documentació històrica sobre els consistoris franquistes i com s’escollien els seus regidors. També inclou reculls de la premsa de la època fent-se ressò de la polèmica votació, el fruit de la mobilització i la ironia que van portar a la rectificació i com aquesta lluita per la llengua catalana va obrir una escletxa per a la mobilització que ja no s’aturaria fins a la consecució d’uns ajuntaments democràtics. Tot plegat, desembocant en el que a la mostra queda recollit com un “regionalismo bien entendido, l’opció postfranquista per a la Transició.
Fotografies dels 18 regidors del NO, els 9 del SI, i un vídeo amb la cançó amb que La Trinca va voler denunciar els fets amb la peça «18 Jutges», dedicada als regidors «del no», completen la mostra.
Els divuit regidors del no al català
Des dels seus orígens, el catalanisme va situar la qüestió lingüística com un dels temes principals de les seves reivindicacions. Però va ser la fixació repressiva de les dues dictadures del segle XX (especialment la de Franco) el que va acabar per convertir-la en element reivindicatiu central, al costat de l’autonomia política.
El franquisme gairebé va eliminar la presència de la llengua catalana de l’espai públic i va provar d’entorpir la seva existència també en l’espai privat. Tanmateix, des de l’inici, algunes veus dins del règim intentaven temperar la persecució per considerar-la contraproduent: a la llengua catalana —deien— era preferible assimilar-la com a peculiaritat folklòrica, per evitar que fos un instrument d’oposició. La discussió sobre el català dins del Règim va quedar sempre, però, com un tema pendent que algú desenterrava de tant en tant per millorar la imatge de la dictadura.
La represa catalanista, força potent en els anys seixanta, va acabar per posar el tema damunt la taula de forma permanent. Però les divisions internes van impedir al Règim, sempre més favorable a la repressió que no pas a la tolerància, una acció coherent per desmobilitzar la llengua. Així, el 4 de març de 1975, el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona encarava rebutjar, per divuit vots contra nou i set abstencions, una subvenció relativament modesta (el 0,42% del total del pressupost) per a classes de llengua catalana. El moviment ciutadà, amb un protagonisme decidit de la Federació d’Associacions de Veïns, va reaccionar als fets com davant una veritable provocació, i va obligar les autoritats franquistes a fer rectificar el consistori barceloní.
La petita història dels divuit regidors del no és un bon exemple tant de la imperícia dels franquistes —perduts enmig de prejudicis ideològics i baralles internes—, com de la importància que l’oposició —fent-se ressò del sentir majoritari de la població— atorgava a la llengua com a element identificador. La reivindicació de la llengua catalana jugava jugar així un paper que avui qualificaríem de transversal en la lluita final contra la dictadura franquista.
La mobilització veïnal
“Després de l’aprovació de la Ley General de Educación (1970), que permetia (i recomanava!) la protecció i l’ensenyament de la llengua catalana, l’acció oficial sobre aquest tema havia estat nul·la. La mobilització de les entitats culturals i professionals havia estat important però discreta. Va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) la que jugaria el paper protagonista en l’atac a la política oficial en llançar el manifest “Volem els ajuntaments i l’escola catalans i democràtics”, signat en primera instància per 47 entitats, que arribarien a ser 118, sumant democràcia i llengua catalana com un binomi indestriable. Els militants antifranquistes —principalment del PSUC— van aconseguir en aquest tema la col·laboració, el consentiment o, almenys, la resignació dels membres de les juntes veïnals més dòcils, i van desafiar obertament el govern d’Arias Navarro i, per elevació, el Règim.
Els termes de la rectificació
En el temps rècord de dos mesos, l’Ajuntament de Barcelona va fer un gir de 180 graus. A més dels diners consignats, es van crear tres comissions de treball amb les sonores denominacions de Comisión de Lengua y Literatura Catalanas, Comisión de Historia y Arte de Cataluña i Comisión de Tradiciones y Costumbres Catalanas. Les presidien els tres tinents d’alcalde i les integraven vuit regidors més: total, 27 dels 35 membres del Plenari, eren majoria absoluta els que havien votat que no (catorze). De cop havia desaparegut el problema pressupostari que havien al·legat alguns dels opositors a l’esmena de Soler Padró i, fins i tot, la superaven esbossant un pla d’estudis complet. Res no ha transcendit de la seva tasca, que va ser paral·lela al Congrés de Cultura Catalana, en la seva fase inicial. No era gens clar quina mena de feina s’encarregava, una vegada el pressupost estava aprovat, a unes comissions integrades per empresaris i sindicalistes en què només hi havia un dels tres catedràtics del consistori. Una proposta seriosa s’hauria traslladat automàticament a la ponència de cultura i hauria confeccionat, sense presses ni pauses, una comissió d’experts ad hoc.