El dilluns, 9 de març, a les 19.30 h, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, l’alcalde de Barcelona Xavier Trias presidirà l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a la Salseta del Poble Sec i a l’Orquestra Plateria
El plenari de l’Ajuntament del 28 de novembre de 2014, els va atorgar la medalla per la seva contribució a la recuperació de la democràcia, la festa al carrer i les ganes de ballar.
A l’acte també hi assistiran el tinent d’Alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana; el cofundador de la Orquestra Plateria, Manel Joseph; i el cofundador de la Salseta del Poble Sec, Salvador Escribà, entre d’altres.
L’actor Carles Flavià serà l’encarregat de fer la glossa de l’Orquestra Plateria. I el periodista i escriptor, Joan-Ignasi Ortuño glossarà en format d’auca i acompanyat per un acordionista la Salseta del Poble Sec.
A l’acte també hi haurà una actuació musical dels membres de les dues orquestres guardonades que tocaran els temes Rumba de Barcelona, Barcedona (Barcelona és dona) i Un tomb a la fira.
L’Orquestra Plateria la Salseta del Poble Sec
L’Orquestra Plateria va ser la primera. Ara fa quaranta anys. Una orquestra creada expressament per la nit de cap d’any del 1974, a la sala Zeleste de Barcelona- de fet, es va gestar en un sopar, unes setmanes abans, amb Rafael Moll, en Sisa i el Gato Pérez. Aquell primer ball va ser el detonant de tota una eclosió de festa al carrer, l’inici d’una època, una contestació a la dictadura, la recuperació dels carrers per fer-hi vida.
Tres anys després, el 1977, sorgia també La Salseta del Poble Sec, amb una primera actuació per amenitzar la primera festa electoral del l’agrupació del PSUC del Poble Sec, a les primeres eleccions democràtiques del mateix any.
Barcelona es trobava en plena transformació social i econòmica. Bona part de la societat lluitava per un canvi polític. Els vells codis estaven esgotats. Eren els temps del desenvolupament econòmic. La festa era una expressió dels anhels populars.
En aquest context s’organitzaven les primeres festes majors realment populars. Els barris bullien reivindicant serveis bàsics i gresca al carrer. Hi havia una gran sintonia i complicitat amb els moviments socials. Des del carrer Plateria (al barri de Ribera) i des de les Rambles i el Poble Sec es va escampar per tota la ciutat, i per tot Catalunya.
Es feia música i es ballava per una necessitat vital i com a expressió de llibertat, una mena d’impuls contestatari, mig conscient i mig visceral. La Plateria, Sardineta, la Salseta, El Maestro Bellido, la Galana, el Huapachà, Rafael Moll, Carles Flavià… ens diuen:
“allò” va ser una explosió, una festa d’alegria i llibertat… un canvi gros i maco, un moment de colors, molt fresc… entusiasme per tot arreu, un aire nou… una contestació a quaranta anys de castració rítmica… el ritme va lligadíssim a la llibertat, a les coses txules… era una cosa que no s’havia fet mai… un xoc pels catalanets… l’escenari ballava i feia ballar… les places eren de la gent…
Aquests músics de ball recreaven “allò dels avis”, allò que se’n deia “camp”, però ho repensaven ara en mans del joves inconformistes. Aquestes orquestres de “peluts” tenien unes maneres de fer que omplien els envelats, les festes majors, els carrers i places dedicats a la festa. Tan els regidors i els alcaldes innovadors, com els representants artístics, estaven encantats. Aquesta música per ballar recollia i alimentava els sentiments populars d’aquell moment social encara en situació de post-dictadura. Al mateix temps que aquestes orquestres naixien també les primeres cercaviles en concepció contemporània, també des de l’inconformisme: Comediants (1972), El Drac (1976), Pam i Pipa, El Setrill, Can Boter… Els carrers i les places de Catalunya tornaven a ser de la gent.