El tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, ha lamentat avui la mort de l’artista Luis Marsans (Barcelona, 1930). Per Ciurana, “és un moment trist. Hem perdut un gran pintor contemporani, d’abast internacional.” El 1972 presentà per primera vegada la seva obra en públic a Barcelona, a la galeria Trece. Una data important si tenim en compte que hi exposa les il·lustracions de “A la recherche du temps perdu” de Marcel Proust, i que comença una alternança entre el treball abstracte i uns intents de trobar un camí personal dins de la figuració. Pel tinent d’alcalde Ciurana, “la seva obra tingué una forta relació amb la literatura, no només pel seu sentit poètic, sinó que va estar plena de referències literàries”. Marsans no va entrar pròpiament en cap col·lectiu o corrent artístic que ens permetin etiquetar-lo. Desenvolupà una pintura molt personal, que a partir d’una figuració, o si es vol, d’un realisme en sentit ampli, retratà una sèrie de temes que li seran personals, amb la intenció de trobar la veritable vinculació entre les coses. Així comencen a aparèixer lentament els temes de la música, les natures mortes i els llibres. Especialment, unes biblioteques exquisides.
La ciutat de Barcelona li va fer la gran exposició que es mereixia el 1995 al Palau de La Virreina. Sota el títol Del Concepte a la representació, i de la mà de la comissària Maria del Mar Arnús, els ciutadans varen poder gaudir d’una exposició deliciosa, extremadament poètica que ha quedat gravada en la ment de molts i ha fet que algunes de les seves imatges fossin difícilment esborrades de les seves memòries. Especialment, unes característiques pàtines pictòriques i unes constants i cultes referències als grans mestres de la història de l’art.
A Barcelona va exposar la seva escassa producció amb la galeria Artur Ramon i a Madrid amb la galeria Leandro Navarro.
Marsans va passar la seva infància a París, a conseqüència de la guerra civil espanyola. Aquests lligams amb França ja no els va perdre i va desenvolupar bona part de la seva carrera a París. Sobretot a partir del 1980, quan va començar a treballar bàsicament amb la galeria Claude Bernard, una galeria exquisida de la capital francesa, que va accentuar que bona part de la seva obra fos poc coneguda a Barcelona.